dissabte, 28 de novembre de 2009

Batxillerat, 1r. IES Roquetes


Sobre la filosofia de la ciència de Popper.
“Popper considera la asimetria entre “verficabilitat” y “falsabilitat”. Així a tot enunciat que diu: “Tots els corbs són negres” no es demostra, no es coneix a partir del fet que tots els corbs vistos són negres, bé fins avui, o sigui fins la data si que ho són tots negres; amb tot podria falsar-se, per la troballa d’un corb que no fos negre. Seria falsat, aquest és el concepte de falsabilitat. Per tant, mentre en diverses vegades o observacions, ens interessa el principi de falsabilitat com a criteri de validesa de les teories o de veritat dels enunciats empírics: les teories científiques poden no ser verificades inductivament, podem acudir a l’experiència i no solucionar-ho mai del tot, o no provar mai tots els casos, però una teoria científica, o del tipus que sigui, filosòfica per exemple, es vàlida sempre i quan resisteixi els intents de refutar-la. Així si tota una sèrie de fets, si tots els fets, s’adeqüen, a una mateixa explicació o teorització, per exemple: “Tots els polítics són corruptes” llavors no és una teoria científica.

Per a segon de Batxillerat considereu la crítica de Hume a la causalitat i la inducció, segons la traducció, la normalitat, etc… i la formulació clásica considera que és possible dir: “tots això u allò…”, però clar pot ser dit, però no pot falsar-se, cap cas cauria fora, i mai tampoc es podria considerar com a fals, no seria mai falsable. Exemple: “Tots els dies ha sortit el sol”, però i si demà no surt. És plausible, és possible de pensar-ho.

Analíticos y Continentales. Autora: Franca d’Agostinni.
Traducció i adaptació del Profesor: J. Ramon Suñé Gasull.



Respon a les següents preguntes :
1) Breu biografia de Karl R. Popper (1902-1994) i posa títol al text [1 punt].
2) Explica la idea, o idees principals, del text i com hi apareixen relacionades. [3 punts]
3) Relació amb el tema dels discursos científics: Criteri de demarcació [3 punts]
4).Fes una explicació raonada, entenimentada i justificada de les opinions de l’autor. [3 punts]


[Recomanació general: Cal entregar-ho a mà. Redacta, escriu, explica i justifica les respostes, essent més important preguntar-se i interrogar-se que la solució final. No facis faltes, cuida l’ortografia, la redacció i l’estil.]



dimecres, 25 de novembre de 2009

Examen sobre el Mite de la Caverna



IES Roquetes
(Baix Ebre) Terres de l’Ebre.
OPCIÓ B. Examen d’Història de la filosofia.
Cognoms: …………………………………………………..

Nom: ………………………………… GRUP: ……………….

“—Aquesta imatge, doncs Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d’una banda, el món visible amb l’habitacle de la presó i, de l’altra, la llum d’aquell foc amb el poder del Sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l’ascensió de l’ànima vers la regió intel•ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Els déus ho saben si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d’aquesta manera: en la regió del coneixement, la idea del bé és la darrera i més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l’astre que la posseeix, i, en la regió de l’intel•ligible, és la sobirania única que produeix la veritat i l’enteniment, i cal que la contempli aquell que es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública”

PLATÓ , República, VII, 517b-c.

1.- Raoneu breument –al voltant de 50-90 paraules—les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

2.- Expliqueu i definiu el significat, en el text, dels següents conceptes (al voltant de 10-20paraules en cada cas). (1 punt)
a) Causa. b) Ascensió.

3.- Quins són segons Plató el procés i el camí del coneixement? Parla i fes referència al conjunt general del pensament del nostre autor. [Ascensió (camí racional i emotiu) i actuació (política)]. (3 punts)

4.- Compareu la concepció platònica d’actuació dins la ciutat “polis” amb una altre tipus de comportament davant la democracia d’Atenes. (2 punts) [Recomanació amb els sofistes].

5.- Raoneu i expliqueu la vostra valoració personal des del punt de vista de l’acció política i comenteu: “cal que la contempli aquell qui es disposi a actuar assenyadament”. (2 punts)


Cal fer esment a la cal•ligrafia, l’ortografia, els marges, la paginació i posar el nom; tot plegat representa 1punt.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Apunts de Plató.

IES ROQUETES
Primer Trimestre Novembre 2009
Seguirem el següent guió:
1. Introducció:
2. La teoria de les idees.
3. Teoria del coneixement.
4. Antropologia platònica.
5. L’estat utòpic o ideal.

Introducció: Plató recull una sèrie d’influències:
1) Pitàgores i el pitagorisme (S VI a. de Crist): Relacions amb el tema de l’estructura formal i matemàtica del cosmos; el seu primer principi (arkhé) són els nombres i les relacions matemàtiques que hi podem establir, i també la idea dels poliedres regulars. Així com el tema més sectari i religiós de l’ànima: existència immortal, transmigració, metempsicosi; i més encara la catarsi o purificació com a Nirvana, ja al món oriental.
2) Conciliació e integració d’Heràclit d’Efes i de Parmènides d’Elea. Perpetu fluir de les coses versus la immutabilitat radical de la realitat.
3) Del seu mestre Sòcrates, l’optimisme epistemològic, l’art del diàleg, la consciència i l’intel•lectualisme moral. La pregunta que planeja és doble: Tothom té consciència? Ho sé i ho faig? ¿(Conèixer=Fer)?.

2) Teoria de les idees.
Des de les anteriors perspectives Plató cerca un element de síntesi. Sota els conceptes estables s’amaguen les realitats canviants estes les veiem per “l’empeiria” (experiència), que dóna el coneixement sensitiu. Es manifesta una doble realitat (el món de les idees i el món sensible) i també un doble coneixement (el sensitiu i el racional).
El concepte d’Idea és: Forma (model, arquetip i “prototip”) única de quelcom múltiple. Model d’una classe d’objectes: arbre, bellesa, etc. Són ens universals que es troben dins el món Intel•ligible.
Tipus d’idees i manera com es jerarquitzen. Aspectes i matisos:
-- Vessants: lògic i metafísic. –- Jerarquia d’idees; --Relació entre idees i coses.
L’organització pot ser, com en els diàlegs de maduresa, com per exemple la República on manifesta el model Bé, Bellesa i així si el punt de vista és ètic, polític i social podem parlar de justícia, ordre, valentia; però en diàlegs de vellesa recull unes altres perspectives.
La teoria de les idees permet construir una teoria dels “valors” i per una altra una interpretació de l’Univers (cosmos) com la realització d’un ordre ideal. Així el Demiürg (artesà, “faedor”) d’acord amb les Idees (els models) voldrà construir el món, però es trobarà amb les dificultats i les imperfeccions del món sensible.
Concepció idealista que recuperarem amb René Descartes al segle XVII.
b) Epistemologia, gnoseologia. Accés a les idees, des de la dialèctica o via ascendent: “Mite de la caverna”; i també des de l’amor.
-- El mite de la Caverna. Al•legoria, interpretació, etc.

-- Segments, nivells o graus del coneixement:
Opinió (doxa): Imaginació i creença. Coneixement (episteme): Raó discursiva i Raó intuïtiva.
i a aquests li correspon diversos nivells de la realitat:
Imatges i animals-objectes; Objectes matemàtics i Idees.

Món Sensible Món Intel•ligible
Interior de la caverna Exterior de la caverna: Mite de la Caverna.

-- La funció de la deessa grega memòria, Mnemosine. Conèixer és recordar.
Segons l’explicació i les diferents formes de coneixement no queda clar que la racionalitat s’imposi en l’explicació de Plató. Aquest parla de la memòria perquè la deessa memòria (Mnemosine) era la mare de les nou muses que presidien el coneixement. Plató farà d’aquesta explicació mitològica un dels elements centrals de la seva obra. Així tindrà més importància la memòria que la imaginació. Imaginar té a veure amb el món sensible, amb l’aparença; mentre que la memòria està considera com un facultat privilegiada que ens permet de connectar amb les idees.
També podem considerar les claus pitagòriques de la metempsicosi o la doctrina segons la qual l’ànima en separar-se del cos, passa a animar el cos d’uns altres éssers; això és d’una altra persona o d’un animal. En la psicoanàlisi de Freud el record (anamnesi) es el nucli de terapèutica. Els records, el somnis, la verbalització, la narració dels mateixos ens permet curar-nos.

Una altre possible accés al coneixement serà l’amor. Visions i explicacions a classe que podem resumir com una formulació diferent alternativa a la teoria del coneixement. El banquet (diàleg de maduresa) defineix què és l’amor (eros) com una tendència a cercar la bellesa, a recrear-la. Ací apuntem al tema de la jerarquia d’idees; Bé, Bellesa, justícia, valentia, ordre, etc i d’altres possibles organitzacions segons el diàleg de vellesa o senectut el Sofista on recull una altra jerarquia basada amb Existència, Igualtat i Diferència.
L’amor es la via que iniciada amb la visió d’allò que és bell, bonic cerca i busca assolir el coneixement veritable. La dialèctica, la via ascendent, d’ací el concepte d’ascensió, treballa a nivell intel•lectual, recordeu abstracció, reflexió i emprant les Idees i passant, mitjançant el diàleg de les unes a les altres arribar a la Idea suprema de Bé. Com a punt de partida, tot i les diverses intepretacions del diàleg (Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates), prenen la bellesa particular per anar pujant, elevant-nos, cap a la bellesa en sí, en ella mateixa, en què consisteix esta bellesa en sí? en la causa final, última de totes les accions belles, bones i justes.
L’eros opera amb les emocions, amb el cor i hom aspira com l’amant a contemplar sempre l’amat.

c) Concepció de l’ésser humà. Antropologia platònica:
Dualitat entre idees i coses, ara parlarem d’ànima i cos. S’ajuda per explicar la concepció de l’ésser humà del mite del carro alat: Ànima (carro alat); l’Auriga (Racional); Irascible (Cavall blanc) i Concupiscible (Cavall negre). L’equilibri, l’harmonia, la coordinació entre les virtuts de les tres parts és la qüestió: la virtut de la saviesa es dóna quan la part racional desenvolupa excel•lentment la seva funció. Així té l’ànima la virtut de la fortalesa quan la seva part irascible dóna valor a l’ànima i la capacitat per afrontar totes les situacions. Una ànima és temperada quan la seva part concupiscible està controlada i no pertorba l’home. I aquí també podem analitzar el concepte de Justícia. Cada part fa amb excel•lència allò que li és adequat, apropiat, etc.

El dualisme ànima i cos es pot resumir:
Ànima: -Constitueix l’home i el Jo i s’apropa al diví, a la immortalitat (Fedó, 80b). L’ànima racional ha sigut creada directament per Demiürg i pren com a model les Idees eternes.
Cos: -És físic, mortal, sensible i imperfecte. És com la presó de l’ànima (Fedre 250 d) i a més a més li crea necessitats a l’ànima i l’impedeix realitzar-se. Així les malalties, desitjos, passions, etc. són un exemple. Així hem de seguir un procés de neteja i catarsi per poder arribar a la contemplació de les Idees. El cos amb les seves necessitats ambiciona poder, riquesa, etc. i es troba a la base de la guerra i de la violència.

d) L’estat ideal o utòpic: [ (u- no, sense); topos (lloc)]. Diàleg de maduresa la República.
Principal preocupació de Plató. Aquest ha observat que el sistema d’Atenes té errades i vol corregir el camí. Apuntant a cercar la justícia social i la felicitat entre els seus membres.
Es podria parlar d’isomorfisme; això és la mateixa forma o explicació entre el cosmos, l’ésser humà o la ciutat “polis”.
El somni de Plató: A la Carta VII el grec mostra el desencís per la cosa pública, i també la recerca del “Summum Bonum” del “Sumo Bien”. L’ètica de Plató és el fons eudemonista; pren com a element primordial la felicitat, el bé suprem. Per a Plató la felicitat és el desenvolupament de l’autèntica, de la seva, personalitat i com a ésser racional consisteix en cultivar l’ànima i cercar l’equilibri, l’harmonia de la vida i entre les tres parts de l’ànima.

Ànima tripartida: (quadre general de la classe).
L’estat es gesta a diferents nivells: necessitats de les persones, no tots els individus són iguals. El tema central és l’organització política ideal i l’educació dels diversos tipus de ciutadans. Les tesis platòniques són:
a) El govern ha de ser un art que estigui basat en un coneixement veritable.
b) La societat és una mútua satisfacció de necessitats entre els seus membres, les capacitats dels quals es complementen.

Per cobrir les necessitats de les persones, per satisfer-les ens cal una societat que per als grecs fa referència a la ciutat-estat (“polis”) i esta s’estructura en tres classes: (Relació amb l’ànima en cada home predomina una de les tres parts de l’ànima; i així algunes versions (interpretacions) parlaran de “rols” socials segons els trets psicològics dels individus:
1) Treballadors, artesans i comerciants, regits per la temperància; ànima concupiscible; cavall negre. La seva funció és proveir i produir; mantenir la societat (llibre de text)
2) Militars o guardians, la virtut ha de ser el valor, la fortalesa; ànima irascible, cavall blanc. La seva funció és protegir la ciutat, és la policia també interna.
3) Governants, els reis filòsofs la seva virtut serà la saviesa; part racional de l’ànima, l’auriga. La seva funció és governar i dirigir la ciutat.

La justícia es fer i aconseguir aquest equilibri: és la màxima virtut que consisteix “en fer cadascú el que li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres” 433c . Harmonia, equilibri, coordinació entre cadascuna de les tres virtuts (saviesa, fortalesa i temperança).

Educació i selecció dels guardians i els governants: Selecció eugenèsica .
Com educar els futurs guardians de la polis? Existeix una doble intepretació:
1a) L’organització familiar i social. Les classes superiors han de tenir limitades: “els béns corresponents a la dóna, al matrimoni i als fills”. Han de viure comunitàriament: sense propietat privada, matrimonis concertats i comunitat de fills.
2b) Selecció educativa; i així també es pot passar d’una classe a l’altra amb formació i educació. El guardians es trobaran sotmesos a dures proves i després es passarà també uns graons i un control en el seu coneixement. Inicialment astronomia i matemàtiques per després arribar a la dialèctica. Ens remetem al tema filosòfic:
a) Els nombres, els poliedres regulars, la matemàtica em permet connectar el món sensible i l’intel•ligible. Observo figures, símbols i models però penso em projecto a la seva explicació ideal, amb l’ajut de l’abstracció, la reflexió i la filosofia. Plató parlarà d’esglaons: Aritmètica, geometria, astronomia, música, dialèctica. El règim polític elitista definit com elitisme intel•lectual, també es coneix com Filosofocràcia. És la figura del Rei-Filòsof, sigui que el Rei natural hagi arribat a Filòsof o el Filòsof, aquell qui sap, hagi arribat a Rei.

Societat i ciutadania són els mateixos conceptes. No existeix l’àtom persona individual, sinó que al món grec es realitza, es fa dins la Polis.

Degeneració i corrupció dels règims polítics. Llibre VIII de la República.
L’estat perfecte serà la monarquia o l’aristocràcia segons ho definim: (Llibre de text millor govern o estat perfecte “Aristocràcia”; altres “monarquia”. Esta disparitat es dóna per les diverses interpretacions:
a) Monarquia des del concepte d’un; d’Unitat.; (“monos” Unitat). El govern del millor del més savi, del més capaç, del més preparat, del millor. Un el que posseeixi més saber, més coneixement.
b) Aristocràcia del concepte “aristos”= millor. No de casta o de grup, sinó de preparats; els diversos, o els millors entre els millors.
Les formes anteriors acaben degenerant amb:
- Timocracia: (timé= honor).
Govern dels que tenen honor i rendes, ¿ i la part racional?. Manen els més ambiciosos i es preocupen per ells mateixos. Preparats per a la lluita i la guerra.
- Oligarquia: (oligos= pocs).
Manen els explotadors, i la cobdícia regeix la polis. Una pocs preocupats com la riquesa rebutgen la virtut, al manipular i explotar els altres, la resta, el poble... finalment este es revolta.

- Democràcia: (demos= poble).
Les diferències es fan més grans crisi de l’autoritat així predomina la igualtat i el llibertinatge, cadascú pot fer el què vol i no ha d’existir una autoritat rígida, no hi ha ni ordre ni concert. La direcció la porten els pobres, els menys virtuosos, els no instruïts, els no preparats , per tant es dóna un sistema demagògic .
- Tirania: Un tirà ambiciós i carismàtic.
Degeneració i degradació extrema. La pitjor forma de govern. Al no emprar la llibertat correctament ens obliguem a una mà dura, a un “salvador”, que acaba controlant, executant, atemorint a la resta.
Valoració final:
Importància del paper i de la idea política de Plató. Aquest parla segons algunes interpretacions com una utopia socialista. Comunitat de béns i propietats, i família, etc; entre les classes dirigents.
També com a proposta totalitària i reaccionària. Una societat tancada amb classes socials on cadascú ha de jugar el seu rol, el seu paper i parer i res més. Esta és la definició de justícia.
Finalment a les seves obres de vellesa (senectut) rectifica el model utòpic, irrealitzable.
El model utòpic (sense lloc) inspira en el Renaixement diverses obres: T. More Utopia; T. Campanella La ciutat del Sol i Francis Bacon Novum Organum.; als segles XVI i XVII. On és cerquen diversos models que han contribuït a crear una societat més justa i igualitària.

Bibliografia:
- Atlas de Filosofía, Editorial Alianza.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 1, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Gomperz, Theodor, Pensadores griegos, vol 2. Editorial Herder, Barcelona, 2000.
- Plató, La República; Llibre VII. Altres diàlegs, Banquet, Fedó i Fedre. Diverses publicacions; Gredos castellà, Laia-Edicions 62 i Bernat Metge amb català.
- Reale, Giovanni, Eros, demonio mediador. Editorial Herder, Barcelona, 2004.
Webgrafia:
- Pàgina WEB: www.xtec.cat/EscolaOberta/filosofia/Filoxarxa.
- Bloc del vostre professor: filosofiaibloc.blogspot.com.

divendres, 20 de novembre de 2009

Model d'examen de les PAU. Sòcrates-Plató.

“Jo, atenesos, us tinc respecte i us estimo, però vull creure més aviat els déu que a vosaltres, i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segurs que no deixaré de filosofar i fer-vos recomanacions i d’ensenyar-vos i parlar a aquell que m’escauré de trobar d’entre vosaltres, dient-li, com tinc per costum: “Oh, tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, no t’avergonyeixes d’ocupar-te de la fortuna per veure com se’t farà el més grossa possible, i de la glòria i de l’honor, i en canvi, del seny i de la veritat i de l’ànima, de veure com esdevindran millors, no te n’ocupes ni hi penses?” I si algun de vosaltres m’ho nega i diu que se n’ocupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n’aniré, sinó que li faré preguntes i l’examinaré i l’investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la virtut, però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a les coses que en tenen molt i s’estimi tant les coses que en tenen poc. Així ho faré amb el joves i amb vells, amb aquell que trobaré, estranger o de la ciutat”
Plató, Apologia de Sòcrates.
Sócrates fa un discurs davant el tribunal

1. Expliqueu breument (en unes 40 paraules aproximadament) la idea principal del text. [2 punts]

2. Defineix, segons el text, els següents conceptes:
a) Virtut.
b) Filosofar. [1 punts]

3. Emmarca cada autor dins un període o una corrent filosòfica. Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi bàsica del text: per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, encara que no siguin explícitament expressats en el text. Tota la teorització de Sòcrates. [3 punts]

4. Compara les opinions del sofistes i les de Sòcrates sobre els fonaments ètics, o sobre algun altre tema que consideris important (vinculat al text i que consideris clau). [2 punts]

5. Fes una valoració raonada i fonamentada sobre el paper de Sòcrates i la seva filosofia. [2 punts]


Cal fer esment a la cal•ligrafia, l’ortografia, l’ordre, la neteja, els marges, la paginació i posar el nom; tot plegat representa 1 punt.

dijous, 19 de novembre de 2009

Plató. Etapes o períodes.

Textos - diàlegs platònics

Diàlegs Platònics.

La llista dels següents diàlegs constitueixen l'obra escrita de Plató o Corpus platonicum, a la qual cal afegir unes cartes (de les que, almenys, la VII i la VIII es consideren autèntiques). Generalment, els diàlegs platònics es classifiquen atenent a la quatre etapes següents:

Etapa socràtica o de joventut:

  • Apologia;

  • Ió;

  • Critó;

  • Protàgores;

  • Laques;

  • Trasímac;

  • Lisis;

  • Càrmides;

  • Eutifró.

Diàlegs que tracten temes socràtics i se centren en definicions de conceptes com la pietat, la mentida, l'amistat, la virtut i si aquesta pot o no ensenyar-se. En l'Apologia Plató defensa la figura de Sòcrates. Encara no apareix la teoria de les idees.

Etapa de transició (388-385):

  • Gorgies;

  • Menó;

  • Eutidem;

  • Hipies Menor;

  • Cràtil;

  • Hipies Major;

  • Menèxen.

Diàlegs escrits després del seu primer viatge a Sicília (388-387), la seva estada en Cirene, i la fundació de l'Acadèmia (387). Apareixen, junt amb temes encara socràtics, temes pròpiament platònics.

També apareixen temes òrfics d'influència pitagòrica: la immortalitat de l'ànima, primeres al·lusions a les idees i a la reminiscència, i estudis sobre el llenguatge.


Època de maduresa (385-391):

  • Banquet;

  • Fedó;

  • República;

  • Fedre.

La teoria de les idees apareix plenament desenvolupada. Entre els temes tractats destaquen: els arguments de la immortalitat de l'ànima, la teoria de la reminiscència, la dialèctica ascendent i l'amor, i la filosofia política. D'entre els textos coneguts destaquen: el mite de la caverna, la metàfora de la línia i el mite del carro alat.

Època de vellesa (391-360):

  • Teetet;

  • Parmènides;

  • Sofista;

  • Polític;

  • Fileb;

  • Timeu;

  • Críties;

  • Lleis;

  • Epínomis.

Època dels seus altres dos viatges a Sicília. Revisió de la teoria de les idees, que perd dimensió ontològica en favor d'una interpretació lògica. Sòcrates deixa de ser el personatge principal. Estudi de les dificultats de la teoria de les idees: tema de ho uneixo i allò múltiple, teoria de la participació. La dialèctica com a divisió de conceptes. Desenvolupament de la cosmologia platònica: el demiürg, l'ànima del món, l'esdevenir, la causa final. Revisió de la teoria política que culmina en una concepció matisada del just mig.


__________________________________________________________

Ja que els diferents diàlegs no estan datats, l'agrupació i l'ordre que s'han presentat podrien ser diferents. No obstant això, aquesta és la classificació generalment admesa en l'actualitat, a la que s'ha arribat mitjançant estudis que prenen en consideració:

  • a) referències dels diàlegs a successos històrics coneguts,

  • b) referències d'uns diàlegs a altres,

  • c) relació de dependència respecte d'altres obres de l'època la data de la qual ens és coneguda i

  • d) criteris filosòfics i estilístics referents als continguts interns dels diàlegs. D'aquí s'infereix que parts d'alguns d'ells, com el cas de la República, per exemple, van ser escrits en distintes èpoques.

Segons sembla, a més dels diàlegs, Plató hauria defensat un ensenyament no escrit dirigit només als membres més avançats de l'Acadèmia, però aquest ensenyament per als ja iniciats (esotèrica) no hauria adquirit forma escrita a diferència de la publicació (exotèrica). La necessitat de difondre les concepcions filosòfiques va ser l'única motivació que va impulsar a Plató a escriure, però ressaltant sempre la seva desconfiança respecte a l'escriptura que, a diferència de l'autèntic diàleg parlat, estén a immobilitzar el pensament (amb gran contrarietat per part del tirà de Siracusa que insistentment demanava a Plató una exposició, en forma de tractat o de manual, del seu pensament). Així, en el Fedre (274c-278b), per boca de Sòcrates, Plató narra el mite de Theuth, segons el qual, aquest déu egipci, després d'inventar les matemàtiques, l'astronomia, el joc de dames i els daus, va inventar també l'escriptura. Però el rei Thamus va posar en dubte el valor de tal invent, ja que si bé Theuth concebia l'escriptura com a elixir que enfortiria la memòria humana, Thamus, contraposava el llenguatge parlat a l'escrit i replicava que l'escriptura produiria l'efecte contrari: produiria l'oblit, ja que es tendiria a recordar per fora mitjançant signes estranys, i no per dins, mitjançant el coneixement interior. Aquesta contraposició mostra el saber adquirit i transmès a través de l'escriptura com un saber aparent: el text escrit sembla parlar, però en realitat allò que s'ha escrit no respon a preguntes, és repetitiu, diu sempre i per a tots els mateix. Per això Thamus contraposa a la transmissió escrita el discurs, «que s'escriu amb ciència en l'ànima del que aprèn», que sap parlar, que argumenta i es defensa: és el «discurs viu i animat» - el diàleg, la discussió oral -, del qual el discurs escrit és només imatge (veure text). En la Carta VII Plató també mostra la seva reticència a posar per escrit els seus ensenyaments i el seu saber: «tot home seriós es guardarà molt de posar per escrit qüestions serioses». A més a més, mitjançant l'ús del diàleg com a recurs literari per exposar les seves idees, Plató rendia homenatge al seu mestre Sòcrates, que havia fet del diàleg el mètode de la filosofia

dimecres, 18 de març de 2009

Diferents models d'examens de lògica.

IES Collblanc
La Canonja, març de 2009


Cognoms: …………………………………………………..

Nom: ………………………………… GRUP: ……………….

1) Formalitza les següents sentencies del llenguatge natural, mostra en els altres casos la forma (l’estructura del raonament): [3 punts]
a) La Laura l’estima si i només si en Joan també l’estima.
b) Alguns esquimals són músics,
Alguns pescadors són esquimals;
per tant alguns pescadors són músics.
c) Estava feliç si treballa i estudia i viu i té nuvi; si i sols si també està aprovant, jugant i està casada.
d) Si la Maria estudia i treu bones notes, li donen permís per sortir; però si no treu bones notes, no la deixen sortir ni trucar a les seves amigues.
e) Premisses i conclusions veritables però: argumenta i defensa, o no, la deducció: Alguns italians són homes; algunes dones són italianes; per tant, algunes dones són homes.
f) Si no estudio, m’ho passo bé.
g) Si et ve de gust, (“llavors”) anirem d’excursió, però si no et ve de gust, no anirem i ens quedarem a casa a escoltar música o a jugar al pòquer.
h) Ni plou i ni fa sol.
i) Cada dia surto al carrer o no hi surto al carrer; i si surto al carrer i vaig a comprar, llavors em toca la loteria.
j) Busca un exemple de:
Tots els A són B; Algun C és A; per tant algun C no és B.


2) Lògica informal. Posa exemples i defineix paradoxes i antinòmies.[2 punts]


3) Fes les següents taules de veritat. Digues si és una tautologia, una contradicció o una indeterminació. Defineix el connector anomenat condicionador; en el cas primer (a) i en el segon (b) posa’n exemples, des del llenguatge natural. [2 punts]











4 ) Comentari de text: [3punts]

“Del llenguatge ordinari, del llenguatge natural s’ha dit que es caracteritza per la vaguetat, per la manca de precisió i de la confusió que genera. Nosaltres utilitzem la lògica formal per iniciar i cercar rigor i control; a més a més en el llenguatge natural no es transparenta prou la forma lógica dels raonaments. Una ciència necessita en major o menor mesura, el seu propi llenguatge, i com més gran és el grau de desenvolupament d’aquesta ciència, i com més abstracte és l’objecte més allunyat en serà el llenguatge quotidià. Pel que fa a la lògica, és evident que tant el seu grau de desenvolupament com el grau d’abstracció del seu objecte són molt considerables, i no és, per tant, estrany que le seu llenguatge sigui extremadament tècnic. Pel fet que la seva missió és la d’analitzar el raonament des del punt de vista de la seva forma, i pel fet que en el llenguatge ordinari la forma no apareix mai aïllada, sinó incorporada sempre a un contingut, és clara la necessitat en què la lògica s’ha trobat de dissenyar el seu propi llenguatge, els seus propis sistemes d’expressió”

Traduït de: Deaño, Alfredo; Las concepciones de la lógica.

Segueix els següents passos:
1) Fes una lectura atenta del text. Subratlla les idees, els conceptes més importants.
2) Assenyala la idea o idees principals del text i com es relacionen. Redacta i explica, no val un telegrama.
3) Defineix lògica segons l’explicació de classe i del llibre de text.
4) Quin paper s’atribueix a la lògica. Podríem parlar d’enraonar (Discutir, examinar alguna cosa en conversa).Si parlem d’argumentar a què ens estem referint? Defineix i posa un exemple.
5) Opinió personal, fes una valoració propia: Com és possible que ens entenguem? El llenguatge natural és tan confús i ambigu?.
IES Collblanc
La Canonja, març de 2009


Cognoms: …………………………………………………..

Nom: ………………………………… GRUP: 1r Batx


1) Formalitza les següents sentencies del llenguatge natural, mostra en els altres casos la forma (l’estructura del raonament): [3 punts]
a) No plou i fa sol.
b) Alguns xics estimen a les xiques,
Algunes xiques són músiques;
per tant alguns xics són músics.
c) La Noèlia i el seu germà petit van a l’escola.
d) No és veritat que en Joan pensi en la seva mare i sempre surti a passejar amb ella i compleixi les normes.
e) Si hi ha prou sol i es reguen sovint, (llavors) els tomàquets creixen sans i no es prodreixen.
f) Quan vinguis a casa meva, t’ensenyaré l’equip de música, però no el posaré en marxa.
g) Jugarem al tennis i ens anirem a banyar, si i només si no arribeu gaire tard.
h) Es català aquell que viu a Catalunya i treballa o se’n sent i es troba feliç.
i) Si no seieu i no calleu llavors us quedareu sense pati.
j) El bastó del metge ens diu: està brut de fang, per tant ...
(“Fes la conclusió, per tant ...”). Argumenta o dóna raons sobre la teva resposta.





2) Lògica informal: Fal·làcies no formals. Et sugereixo una petita definició posa’n exemples. Mostra l’esquema formal. [2 punts]
Fal·làcia ad hominen (contra l’home): S’aporten raons que desprestigien la persona. Mostra l’esquema.
Fal·làcia Tu quoque (Tu també) Es desautoritza l’acusació adduint que l’acusador està en un cas semblant.
Fal·làcia Ad verecundiam (a l’autoritat) S’appel·la a l’autoritat.


3) Fes les següents taules de veritat. Digues si es una tautologia, una contradicció o una indeterminació. Defineix i utilitza exemples, si vols el conjuntor, el disjuntor de la lógica formal. [2 punts]







4 ) Comentari de text: [3 punts]

“Del llenguatge ordinari, del llenguatge natural s’ha dit que es caracteritza per la vaguetat, per la manca de precisió i de la confusió que genera. Nosaltres utilitzem la lògica formal per iniciar i cercar rigor i control; a més a més en el llenguatge natural no es transparenta prou la forma lógica dels raonaments. Una ciència necessita en major o menor mesura, el seu propi llenguatge, i com més gran és el grau de desenvolupament d’aquesta ciència, i com més abstracte és l’objecte més allunyat en serà el llenguatge quotidià. Pel que fa a la lògica, és evident que tant el seu grau de desenvolupament com el grau d’abstracció del seu objecte són molt considerables, i no és, per tant, estrany que le seu llenguatge sigui extremadament tècnic. Pel fet que la seva missió és la d’analitzar el raonament des del punt de vista de la seva forma, i pel fet que en el llenguatge ordinari la forma no apareix mai aïllada, sinó incorporada sempre a un contingut, és clara la necessitat en què la lògica s’ha trobat de dissenyar el seu propi llenguatge, els seus propis sistemes d’expressió”

Traduït de: Deaño, Alfredo; Las concepciones de la lógica.

Segueix els següents passos:
1) Fes una lectura atenta del text. Subratlla les preguntes que et semblin més importants.
2) Assenyala la idea o idees principals del text i com es relacionen.
3) Defineix lògica segons l’explicació de classe i del llibre de text.
4) Quin paper s’atribueix a la lògica. Podríem parlar d’enraonar (Discutir, examinar alguna cosa en conversa).Si parlem d’argumentar a què ens estem referint? Defineix i posa un exemple.
5) Opinió personal, fes una valoració propia: Com és possible que ens entenguem? El llenguatge natural és tan confús i ambigu?.

Un examen de prova de primer de Batxilerat.

IES Collblanc
La Canonja, març de 2009


Cognoms: …………………………………………………..

Nom: ………………………………… GRUP: ……………….


1) Formalitza les següents sentencies del llenguatge natural, mostra en els altres casos la forma (l’estructura del raonament): [3 punts]
a) La Laura l’estima si i només si en Joan també l’estima.
b) Alguns esquimals són músics,
Alguns pescadors són esquimals;
per tant alguns pescadors són músics.
c) La Noèlia i el seu germà petit van a l’escola.
d) Año de nieves, (“llavors”) año de bienes
e) No és veritat que en Joan pensi en la seva mare i sempre surti a passejar amb ella i compleixi les normes.
f) Es català aquell qui treballa i viu a Catalunya.
g) El bastó del metge ens diu: té unes mossegades, per tant (fe una petita o possible conclusió i dóna raons ...)
h) Quan vingui la teva neboda, llavors l’ajudaré a fer els deures si i sols si després recull les coses i se’n va a jugar amb les seves amigues sense molestar-me.
i) Si no seieu i no calleu llavors us quedareu sense pati.
j) El lladre del formatge és un gat o un ratolí,
Les petjades demostren que no és un ratolí,
(“Fes la conclusió, per tant ...”)



2) Lògica informal. Posa exemples i defineix sobre les següents fal·làcies : Generalització indeguda (inadequada), fals dilema i falsa causa. Son fal·làcies de …….. [2 punts]


3) Fes les següents taules de veritat. Digues si és una tautologia, una contradicció o una indeterminació. En el cas primer (a) i en el segon (b) posa’n exemples, des del llenguatge natural. [2 punts]











4 ) Comentari de text: [3 punts]

“Quan reflexionem sobre la conducta de les persones, ja sia considerades com a individus ja sia com a grup, ens adonem que està més regida per les passions que per l’imperi de la raó. En especial, quan pensem en la societat contemporània, gairebé desesperem del paper que la lògica pot exercir com a factor determinant de la conducta humana. Això no obstant, per veure-hi més clar en aquests temes, és del tot necessari que puguem aconseguir una bona idea del que és la lògica (…). Les exigències que imposa la lògica es basen en el simple fet que o bé són satisfetes o bé el pensament o el coneixement mai no podran complir la seva funció d’instruments necessaris per prendre bones decisions en el terreny de la pràctica. Ara bé, com de fet el nostre pensament viola tot sovint les exigències de la lògica, se segueix que el pensament il·lògic és un factor important en el moment de decidir la conducta humana. En realitat, certes tendències antiracionalistes d’avui lloen el punt de vista que la raó no hauria de merèixer tanta estima i que els homes haurien d’assignar al pensament racional un paper d’importància menor en la vida pràctica. (…) Tot sovint la lògica ha d’exercir la funció de la crítica, especialment avui dia. La seva tasca és servir d’higiene de l’esperit, tot alertant els homes del caos de la confusió intel·lectual.”

Rudolf Carnap, El pensament compartit .

Segueix els següents passos:
1) Fes una lectura atenta del text. Subratlla els conceptes que et semblin més importants.
2) Assenyala la idea o idees principals del text i com es relacionen.
3) Defineix lògica segons: l’explicació de classe, del llibre de text i de l’anterior fragment..
4) Quin paper s’atribueix a la lógica. Podríem parlar d’enraonar (Discutir, examinar alguna cosa en conversa). Si parlem d’argumentar a què ens estem referint? Defineix i possa un exemple.
5) Opinió personal, fes una valoració propia: Seria possible asegurar una argumentació.

diumenge, 8 de març de 2009

Models de deduccions.

Per als meus alumnes de Batxillerat; de primer de Batxillerat.

Al tema de la lògica hi la qüestió dels raonaments o inferències. Us havia propossat alguan deducció ara uns quantes més podrien ser:

Autor Réné Descartes, segle XVII. Corrent filosòfic racionalisme.
"Cogito, ergo sum"; penso llavors sóc, i les variants del llatí i la seva traducció.
DEDUCCIÖ:

p= llavors sóc, existeixo, o la pregunta: Què sóc?
q= Sóc ...
r=
Conclusió:
x=

Dins la col·lecció de la Fundació Bernat Metge, hi ha el llibre Aurea Dicta. Paraules de l'antiga saviesa. En aquest llibre per temes es pot extreure premisses inicials, axiomes, des d'on podem arribar a deduir.

Exemples:

1a) Autor: Evangeli de Sant Joan, 19, 30. Capítol 19, verset 30

Tema: Sobre la vida i la mort. "Tempus fugit"

Axioma: "Consummatum est"; "Tot s'ha acomplert"

P= Quina cosa s'ha acomplert?

q= La vida i la mort i la fi de la mateixa.

r= (...)

Conclusió.

O sobre el mateix tema les Cartes de Sèneca. Epístoles; 24, 20

2b) "Cotidie morimur"; Cada dia morim.

p= cada dia que passa morim una mica.

q= (...)

Conclusió.

Podríem continuar però fixem-nos que seguim un model de deducció amb premisses, que nosaltres anotem i llavors deduim.

Bé penseu-hi.

dissabte, 7 de març de 2009

Josep Ramon Suñé Gasull
IES Collblanc. La Canonja.
Es tracta d'uns exemples que amb els meus alumnes he extret dels dies de classe i de la dificultat de redactar i escriure amb propietat. Us proposo a tots i als meus seguidors, un model d'examen, a mi m'agrada dir-li una prova de prova, i uns recursos argumentatius per a superar la mateixa, si teniu ganes us la corregiré.
EXEMPLE DE RECURSOS ARGUMENTATIUS.
"Però, jo que estic segur que sóc, no sé encara prou clarament què sóc; de tal manera que, d’ara endavant, cal que tingui molta cura de no confondre imprudentment alguna altra cosa amb mi mateix, i així no equivocar-me en aquest coneixement que sostinc que és més cert i evident que tots els que he tingut fins ara.

És per això que ara consideraré novament el que creia ser abans que tingués aquests darrers pensaments, i suprimiré de les meves antigues opinions tot el que pot ser una mica combatut per les raons que acabo d’al·legar, de tal manera que no quedi, precisament, cap altra cosa que allò que és del tot cert i indubtable. Què és, doncs, el que jo creia ser abans? Sense dificultat, em pensava que era un home. Però, què és un home? Puc dir que és un animal racional? No, certament, ja que després em caldria esbrinar què és un animal i què és racional; i així una sola qüestió ens portaria irremeiablement a una infinitat d’altres qüestions més difícils i enutjoses; i no voldria pas malgastar el poc temps i el lleure que em resten dedicant-los a aclarir semblants dificultats. Em detindré més aviat a considerar aquí els pensaments que naixien abans en el meu esperit, inspirats només per la meva única naturalesa, quan em dedicava a la consideració del meu ésser. Considerava, primerament, que tenia una cara, mans, braços i tota aquesta màquina d’ossos i carn, tal com apareix en un cadàver, la qual designava amb el nom de cos. A més a més, m’adonava que em nodria, que caminava, que sentia i que pensava, i atribuïa totes aquestes accions a l’ànima, però no em parava gens a pensar què era aquesta ànima, o bé, si m’hi aturava, imaginava que era alguna cosa extremadament rara i subtil, com ara un vent, una flama o un aire molt penetrant inserit i difós en les meves parts més grolleres. Pel que fa al cos, no dubtava en absolut de la seva naturalesa; pensava conèixer- la molt distintament; i si l’hagués volgut explicar segons les nocions que tenia llavors, ho hauria fet així: entenc per cos tot el que pot ser delimitat per una figura, que pot ser inclòs en algun lloc, i omplir un espai de tal manera que qualsevol altre cos en sigui exclòs".


René Descartes: Meditacions Metafísiques, 2a.

Hem l’enllaçat les preguntes de selectivitat amb alguns recursos argumentatius.

1.- Raoneu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts). [Sembla que l’extensió serà una recomanació: Recomanació: Al voltant de 40-80 paraules]

Sobre el text o la tesi:
- Del que diu el text es desprèn que.....
- Aquesta idea ens portaria a ....
- Si acceptem la tesi de l’autor, aleshores caldrà admetre també que ...
Explicitar pressupòsits d’una tesi:
- Quan l’autor defensa .... dóna per suposat que ....
- L’autor, defensa ...
- L’autor, sense dir-ho, assumeix que ...
- Les conclusions de l’autor són vàlides si admetem la premissa que ...

2.- Expliqueu i definiu el significat, en el text, dels següents conceptes. (1 punt). [Sembla que l’extensió recomanada seria aquesta: al voltant de 15 -20 paraules en cada cas]

a) Sóc. b) Entenc per cos.

3.- Quines són les justificacions per a mantenir la següent afirmació: “no quedi, precisament, cap altra cosa que allò que és del tot cert i indubtable”. (Feu referència al conjunt general del pensament del nostre autor. [Recomanació: Ajudeu-vos de la idea de mètode, les seves regles, el camí del dubte i la primera veritat.] (3 punts).

Adjectivar o batejar una idea:
- Quan l’autor diu que ...... està defensant una posició ....
- La visió de l’autor és .....
- La concepció de l’autor comporta una visió ....
Recurs a l’exemple:
- El fenomen de .... il·lustra molt bé la idea següent ...
- Del que diu la teoria es desprèn que ...
Treure conseqüències:
- Del que diu el text podríem dir ....
- Si acceptem la teorització de l’autor, aleshores caldrà admetre la possibilitat .....

4.- Compareu la antropològica o la concepció de l’ésser humà amb una altra explicació que es pugui trobar a la història de la filosofia. (2 punts). [Recomanació el tema del dualisme platònic, claríssimament. Comparació són semblances i diferències].

Contraposar amb d’altres autors:
- Una visió que em semblaria més encertada és la de .....
- Contràriament, l’autor ...... defensava.
- Ens fa pensar/ Jo m’inclino més aviat per la posició contrària.
- Una descripció anàloga la trobem en ....
- Si comparem el que diu l’autor amb .... i veurem que .....


5.- Valoració u opinió personal sobre alguna de les tesis defensades en el text (2 punts). [Recomanació: cos, ànima. Definicions: animal racional, etc. Dialèctica del dualisme cos i ànima, relació: llibertat (deliberar, triar i escollir, opció, i determinisme, mecanicisme.]

Vigència o actualitat d’una idea:
- La concepció actual de ..... seria més aviat .....
- La vigència d’aquestes idees es pot veure en ........
- La novetat de plantejaments de ..... resideix en ........
- la concepció de ...... és perfectament defensable avui si tenim en compte que ......; i per tant ......

Plantejar objeccions i crítiques
- Aquesta posició de l’autor crec, considero que planteja alguns problemes: (enumeració).
- Una qüestió que es planteja als defensors de .... és ......
- Portades a l’extrem aquestes idees impliquen que ....
-Un punt feble d’aquesta posició és .....

Aportar raons a favor:
- La raó per la qual defenso ... és que ...
- Els avantatges que veig en aquesta posició són ....
- Les idees de l’autor em semblen interessants si tenim en compte que .....

Conclusió o balanç final:
- En síntesi / per concloure, crec poder afirmar ....
- Tot això em sembla que fonamenta suficientment la tesi ...
- Així doncs / per tant, m’inclino a pensar que l’autor té raó en ... però en canvi, quan diu .... sembla que pot oferir llacunes.
IES Collblanc (La Canonja)
Curs 2008-2009, 2n de Batxillerat
“Història de la Filosofia”.

1. La teoria de René Descartes: Influències i racionalisme.
René Descartes (1596-1650) Filòsof i matemàtic francès. Autors racionalistes: Spinoza (1632-1677) i Leibniz (1646-1716). Racionalisme, Trets (Característiques):
a) Autosuficiència de la raó: La raó ens pot mostrar l’estructura i la naturalesa de la realitat. El que pertany a l’experiència, als sentits, queda en un segon pla
b) Sistema deductiu matemàtic: El model es basa en uns pocs axiomes[1]. Es busquen proposicions indubtables, com ho són les de la matemàtica.

2. El mètode.
Quatre regles del mètode:
1) La primera pauta inclou el dubte metòdic “no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos”, per tant hem d’entrar amb la relació amb els escèptics i el concepte de “epojé”. Els motius o les raons que ens porten a dubtar: dades sensorials, opinions relatives, acceptació de coneixements del clàssics i dels antics que possiblement són, o no, erronis.
2) La segona norma anàlisi (resolució o “resolitu” en diran els científics de l’època). Anàlisi: concepte que prové del grec, vol dir descompondre, divisió. El model de Descartes es matemàtic (ideal recordem Plató) i parla de parts simples, natures simples.
3) La tercera regla síntesi (deducció; també composició) provem, deduïm els elements que ja coneixem ordenant les part simples i fàcils, fins arribar a les més complexes.
4) La quarta regla enumeració o recompte de revisions acurades i sistemàtiques dels passos a seguir o seguits).


2.3. El dubte i la primera veritat.
Semblances i diferències amb l’escepticisme; Conceptes:
El dubte és: Universal, metòdic i teorètic.
- Universal: s’aplica a qualsevol proposició sobre la veritat de la qual sigui possible el dubte, això és abasta la sospita fins la tradició, la fe, etc. M’he pogut enganyar.

- Metòdic: com a mètode és una etapa preliminar en la recerca de la certesa. Actua de forma ordenada i sistemàtica, pas a pas; inicialment amb prevenció i precaució; i seguint el model escèptic de suspensió del judici “epokhé”.
Semblances i diferències amb el mètode escèptic:
a) Semblances: Suspensió o abstenció del judici. Diferents nivells d’interrogació: “no ho sé” i “no ho sé segur”.
b) Diferències: Cal cercar un primer principi, un principi modèlic. El meu Jo, el cogito.
Amb l’escepticisme hi ha diversos nivells o graus desconfiança:
* Epistemològic, cap al coneixement. * Religiós o agnòstic. * Ètic o de comportament.
El francès vol superar el dubte i arribar a un primer principi, un axioma.
- Teorètic: No afecta a la conducta, hem de comportar-nos d’acord a la moral provisional cartesiana. Discurs del mètode, 3a part (pàg. 190). Desconfiem per cercar o fonamentar la nostra raó; queden fora els elements socials, morals i polítics.

Els motius del dubte són fonamentalment quatre:
1.-Dubte dels sentits: Incertesa de les dades sensorials, aquestes ens enganyen. Veiem miratges, ens expliquen coses contradictòries. Per tant no podem fiar-nos-en. No ens donen una informació clara i distinta. Literàriament és el Quixot (I, 8). La incertesa o la falta de seguretat de les dades sensorials. Estableix una possible relació amb la teoria platònica; on la font del coneixement segur no poden ser els sentits. (En aquest apartat també podem ajudar-nos del exemple del text i de la classe de que la Terra era immòbil i centre del Univers; diguem-ne com una prova que els sentits ens enganyen).
2.-Dubte del món extern: Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília (tornem al tema de Calderón: “la vida es sueño) , per tant no podem estar gaire segurs de l’existència real del món extern. Els meus pensaments podrien se il·lusions. La dificultat per a destriar el somni de la vigília. (Aquí podríem jugar fort el tema de la literatura: La vida es sueño y El don Quijote de la Mancha (I, 7 i 8; fins i tot filant prim aquests exemples son manies del professor, doncs més encara. Relació filosofia i literatura, etc.).

3.-Errades del raonament: De vegades, ens confonem fins i tot en el càlcul matemàtic. Per tant no podem afirmar que el nostre coneixement està ben fonamentat. Podem equivocar-nos quan reflexionem, per tant el propi raonament ha de ser posat en dubte. Les errades del raonament: Contra la fonamentació del mètode escolàstic, ens podríem ajudar del sil·logisme aristotèlic i com la conclusió no afegeix res a les dues premisses. Aquest poder deductiu, discursiu s’ha fet fosc, confús i no gens clar.
4.-Hipòtesi del geni maligne: “Geni maligne” és una invenció de Descartes que apareix en les Meditacions Metafísiques. Vindria a ser una mena de follet enganyador que ens fa creure que és veritat allò que no és veritat. És una hipòtesi prou agosarada per l’època perquè, en el fons, el que significa és que (potser) el món no sigui la creació d’un déu de bondat sinó d’un poderós monstre dolent.
Podria haver-hi algun geni dolent que m’enganyés i que em fes creure que el que jo conec és real sense que necessàriament ho sigui. Per tant em resulta necessari dubtar. La hipòtesi del geni maligne: Aquesta hipòtesi fa que el dubte sigui universal. Una espècie, una mena de mag enganyador, burleta, astut, etc... ens pot fer dubtar fins i tot de les veritats matemàtiques (un problema serà entendre aquest geni, com a Déu).



Descartes vol arribar a una primera veritat que pugues superar del dubte. Necessita quelcom que sigui evident per sí mateix, independentment de tota tradició o autoritat. La superació del dubte només pot fer-se d’una manera ordenada, pas per pas. Per això el descobriment de la primera veritat (cogito) només pot néixer de l’aplicació de regles metòdiques.




- Relació amb el “Si fallor sum” de Sant Agustí ( segle V d. de C). Si m’erro sóc; així parlarà Descartes de “Cogito, ergo sum” (Penso, aleshores existeixo). Es tracta de la primera veritat, on per al francès, llibre de text:
1) Un jo diferenciat del cos.
2) Principi modèlic.

L’afirmació "Cogito ergo sum" té tres característiques bàsiques:
1.-És una intuïció immediata: La intuïció de la ment, no és el producte de cap raonament. El raonament seria: tot el que pensa existeix, jo penso, per tant, jo existeixo. Tothom que pensa existeix. Però el descobriment del Cogito constitueix una evidència immediata: intueixo immediatament la impossibilitat de pensar sense existir. O, dit d’una altra manera, m’adono sense cap dificultat que pensar és la meva forma de ser.
2.-És una idea clara i distinta: Per Descartes quan una cosa és “clara i distinta”, vol dir veritat. Clara significa que apareix a la meva intel·ligència sense obscuritat; i distinta significa que és una intuïció simple, elemental, diferent de qualsevol altre,.. etc. Quelcom “clar i distint” mai no pot ser confós amb res i es percep amb total evidència.

3.-És una veritat immutable: És eterna, que es dóna sempre i a tot arreu, té un valor universal en tots els homes i en tot arreu. Tots els homes pensen. [per pensar que hom no pensa... cal pensar] Sobre aquesta veritat es fonamenta tot l’edifici del saber.
Interpretacions del “cogito”
a) Jean Paul Sartre[2] “Cogito”:
Al text, inicialment una conferència pronunciada al fi de la segona guerra mundial: “L’existencialisme és un humanisme” el francès considera que la nostra subjectivitat és l’única realitat. El jo, l’ego, el cogito, es trobarà sol i serà l’única veritat, això és la consciència captant-se a ella mateixa. Això és l’ésser és una passió inútil. La consciència és un recinte interior, la nostra subjectivitat que depèn dels altres, amb el “cogito” veig l’altre; “l’infern són els altres” dirà Sartre. Jo no sóc res, si els altres no em reconeixen com a bo, dolent, gelós. Així jo he de passar pel tribunal, per l’opinió, pel prejudici dels altres. Així també la consciència és un tendir, una intencionalitat cap als altres; o un buit que necessita de l’intersubjectivitat per omplir-se, per realitzar-se.

b) Ètica comunicativa: “speech act[3]”. Unitat 16 o la preocupació pel llenguatge:
Ens trobem davant un enunciat on fer i dir és el mateix, no és una proposició sinó un acte de parla; així quan penso i dic “jo sóc” es realitza l’afirmació de que jo sóc. Cada cop que ho pronuncio és fa cert.

Pregunta sobre el mètode: René Descartes revolució o estafa?
Ell mateix diu que no es tracta de canviar el món sinó de canviar-se a sí mateix. Descartes pretén repensar la filosofia des del seu propi fonament i no provocar un canvi social o un dubte escèptic.


2.4. Les tres substàncies.
Substància segons Descartes i aquesta tradició racionalista considera que és: “una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per a existir”.

El jo pensant

Dins la recerca del coneixement cert troba les idees[4]:
- Innates (Veritables); Raó; els exemples són A=A; A o no A. Jo penso, jo sóc.
Les idees tenen l’origen en el mateix enteniment, en la raó; això és sense experiència. Són idees innates els primers principis de l’enteniment, com el principi d’identitat o de contradicció, els conceptes matemàtics i algunes idees metafísiques, com la idea de causa i les de substància, entre les quals inclou la idea de Déu.
Actualment ja ningú parla d’idees innates però si existeixen teories innatistes per a parlar del llenguatge.
- Adventícies o adquirides; Experiència; La neu és blanca, L’aigua bull a 100º C.
Són idees i provenen de fora, de l’experiència.

- Factícies o Artificials; Imaginació; Els gnoms viuen al bosc. Idees que nosaltres inventem o fabriquem; per exemple el Centaure (home i cavall)



Déu
Són idees innates, alguna de metafísica com per exemple la causa, la substància i Déu. Sembla que aquesta és pot justificar via l’argumentació del nostre llibre de text, molt semblant a l’argument ontològic de Sant Anselm (Unitat 6; pàg. 131 )


Món
Hi ha com a dos moments a la segona meditació metafísica on es reconeix el cos, formant part d’aquesta substància (“res extensa”) i també el concepte de realitat finida i creada que té que veure amb l’extensió i amb una divisió de qualitats.



3. El procés deductiu cartesià.
Vist el mètode els passos del procés són:
1. Plantejament del dubte metòdic.
2. Descobriment del “cogito”; penso, aleshores existeixo.
3. Demostració de l’existència de Déu.
4. Garantia de la veracitat de les idees clares i distintes[5].
5. La certesa que l’essència de l’ànima, del jo, és el pensament, i l’essència del cos és l’extensió.
6. La certesa de l’existència de les coses materials.

4. La moral provisional, veure la tercera part del Discurs del mètode:
-Primera: s’exigeix el respecte de les lleis i els costums del seu país, i també la pràctica de la religió en què l’han educat tenint com a guia de conducta en les accions les persones de les persones més assenyades. Això recorda d’alguna manera la teoria aristotèlica del terme mitjà.
- Segona: prescriu actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho.
- Tercera: ordena practicar el control dels propis desigs abans que intentar imposar-los als altres.

Conclusions:
Tenir el cos o la matèria com a extensió vol dir que s’elimina les funcions o trets que percebem pels sentits, com el color, l’olor, etc. Els cossos queden reduïts d’aquesta manera a un esquema geomètric, a un conjunt de plans o superfícies corbes que enclouen i determinen un volum.

- Solipsisme (“solus ipse”). El meu jo,el meu cogito, només jo, només puc conèixer d’una forma clara i distinta el meu jo. Així em trobo jo sol, el meu pensament, sense poder ni afirmar ni negar els altres.


Bibliografia:
- AA. VV, Estudis Cartesians, Barcelonesa d’Edicions, Barcelona, 1996.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 5, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Descartes, René:
- Discurs del mètode, Edicions 62, Barcelona, 1996.
- Regles per a la direcció de l’enginy, Edicions 62, Barcelona, 1998.
- Meditacions metafìsiques, diverses edicions.
- Russell, Bertrand; Historia de la filosofia occidental. Vol. 2, Espasa-Calpe, Madrid, 1978.

[1] Axiomes: Proposició indiscutida que s’admet, sense demostració, com a punt de partença d’una ciència.
[2] Jean-Paul Sarte (1905-1980) és considerat un existencialista, Unitat 15.
[3] Acte de parla: El dir suposa el fet.
[4] Terme platònic; recordeu l’idealisme de Plató? Per aquest les idees són un món de realitats. Amb el francès la Idea són aquells continguts de la ment que es refereixen a les coses, hom pot traduir com imatges o representacions.
[5] Idees clares i distintes són: Idea clara s’imposa simplement amb la seva presència a una ment atenta. Idea distinta no pot ser confosa amb cap altra.

diumenge, 22 de febrer de 2009

Examen IES Collblanc

Nom i cognoms:

Curs:
Data:
Matèria/Crèdit:
Full:


Exercici de Deducció:
1. Defineix deducció i organitza, una possible deducció, un raonament amb premisses i conclusió sobre l’afirmació del filòsof Sòcrates:


“Només sé que no sé res”