Filosofia de Primer. Quadre

octubre / 08

Observació: es tracta d’un suport, d’una ajuda a la pregunta número 5 del quadern i per a l’examen.

3. La filosofia i la seva història.

La divisió que nosaltres proposem coincideix amb la divisió tradicional de la història general d’Occident: antiga, medieval, moderna i contemporània. Farem la mateixa distribució que a classe i ampliem els continguts, això és la contribució i l’explicació.

Filosofia Antiga:

Segle VI a. C; fins Segle II d. C.

v Presocràtics: Autors: Tales, pitagòrics, Heràclit i Parmènides.

Contribució – Explicació:

1) Assistim al naixement de la filosofia, per tant ens trobem davant un intent d’explicació racional. Primer joc o lloc d’explicació, el podem l’hem de contraposar amb el pensament mític. Així pas del mite al logos:

Filosofia: Racional, sistemàtic i crític.

Mites: Personatges llegendaris (antropomorfisme); relats imaginatius, autor desconegut (anònim) i col·lectiu, caràcter tradicional i acrític, tradició i transmissió oral ...

2) Es centra en l’estudi de la natura i en l’interès cosmològic.

- Es pregunta pel primer principi (“arkhé”), l’element bàsic que conforma el món, el conjunt de la realitat.

- Interès cosmològic; donar raons, donar explicacions sobre el concepte grec de “cosmos”. El món s’entén com un tot ordenat, cal descobrir i assenyalar quin és aquest ordre.

v Sofistes i Sòcrates:

Contribució – Explicació:

Sòcrates, Plató i Aristòtil són considerats com els tres màxims representants del període clàssic de la filosofia. Plató i Aristòtil són els pensadors més sistemàtic d’aquest període.

Plató: l’idealisme platònic o idealisme objectiu. Les idees (éidos) conformen el món intel·ligible, només accessible mitjançant la raó, l’esperit veure-hi amb “els ulls de la ment” dirà Plató. Aquestes existeixen com la idea de animal, taula, cadira, etc ... És la regió de la ciència, la matemàtica, els objectes geomètrics, les idees.

El món sensible, el sensorial, el món visible aquest inclou allò que podem percebre, ombres, imatges, objectes, etc.

Aristòtil: l’empirisme o el realisme aristotèlic. Que partint dels casos concrets, mètode inductiu dedueix una possible generalització. On la realitat, la idea de les coses en troba en ella mateixa, dins ella mateixa, així Jo, Tu, ja portem el concepte d’animal, de persona, etc.

v Filosofia Hel·lenística:

Escepticisme. Autor Pirro, molts cops per això es parlarà de pirronisme.

Estoïcisme: Autor Zenó, cal comportar-se amb certa impertorbabilitat davant els altres. A classe hem recollit els exemples de la tradició romana, ja al segle I després de Crist. Es tracta d’actuar de viure, de conviure de no amagar-se però em de procurar que els altres, que l’opinió dels altres no ens afectin, ens afectin en justa mesura. Afegim un fragment per a que els meu alumnat passi millor la vida.

“Busquem alguna cosa bona per a la nostra vida (...) així d’acord amb la vida estoica em regeixo per la naturalesa de les coses, la saviesa vol dir no apartar-se de la natura i fer-nos i conformar-nos segons les lleis i el seu exemple. Així la vida feliç és la que està amb la naturalesa i això succeix si:

Primer si el meu jo, l’ànima es troba sana i té salut.

Segon si (l’ànima)és forta, enèrgica, magnànima i pacient.

Tercer adaptable a les circumstàncies.

Quart guardadora del cos, sense angoixa del mateix,

Cinquè (l’ànima) atenta a les coses que ajuden a passar, a gaudir de la vida, emprant els dons de la fortuna, sense esclaus d’ells.

Tot l’anterior naix d’una constant tranquil·litat i llibertat, un cop allunyades i fetes fora els fets, els objectes, les coses, que ens enfaden, ens preocupen o ens molesten”

Sèneca, De vita beata (Sobre la Felicidad)..

Cap 3 “La Felicitat”

Epicureisme: Autor Epicur Fonamenta un plaer de mínims i sobre el mínim possible d’objectes i coses a conèixer. La vida es fonamenta amb i per al plaer. Que es resol amb una certa ataràxia[1] cercant una vida correcta sense cercar càrrecs o intranquil·litats, per contra els estoics participen de la vida i frueixen amb certa apatia[2] de la vida.

v Neoplatonisme: Autor Plotí.

En Plató passa del món divers o de les idees a un camí místic cap a la Divinitat, cap a l’U. Es una via ascens cap a l’Ésser Suprem.

Filosofia medieval:

Període molt llarg i heterogeni. Segle IV d C fins al Segle XIV.

v Influència e importància de les tres religions monoteistes dins el discurs filosòfic.

v La Patrística (segle III-VII)

Coincideix amb l’antiguitat i el tancament de l’Acadèmia platònica.

Els Pares de l’església (llatí: patres) volen desenvolupar, fonamentar i posar el fonaments de la doctrina cristiana, utilitzen Plató i Neoplatonisme com a camí cap a la Divintat. El pensament filosòfic perd independència. La Fe guia la vida.

v L’escolàstica: (segles IX al XIII).

Terme que prové del llatí “schola”, que significa que escolarment i també a les primeres universitats s’ensenyarà un mètode per assolir la Veritat.

S’inicia dins l’església, a les catedrals i en part als monestirs l’organtizació del trivium (lletres: retòrica, dialèctica i gramàtica) y el quadrivium (ciències: geometria, aritmètica, astronomia y música). Així com les universitats posteriors, S. XII, es converteixen amb centres de vida intel·lectual i es conformen les quatre facultats bàsiques: Filosofia, Teologia, Dret i Medicina.

En aquesta primera escola cal reconèixer l’impuls de Carlemany (742-814). Lluitador i restaurador del llatí i de les arts del trivium i el quadrivium. Conforma el món occidental, catòlic i d’arrel romana i llatina com avui el coneixem. A casa nostra unida al Sud de França (Septimania), conforma la Catalunya Nova, fins a Barcelona, el que més tard seria la marca hispànica.

L’escolàstica també té divisions i autors, considerem però a Tomàs d’Aquino ple segle XIII (1226-1274) com el màxim intent i sistematització del saber del moment. Intenta, sense aconseguir-ho, diu la tradició, unir aristotelisme i la filosofia cristiana.

Tota aquesta època finalitza al segle XIV amb Occam. On s’inicia la Vita nuova aquest franciscà amb la seva navalla talla de soca-rel la problemàtica intel·lectual entre fe i raó. No cal multiplicar sense necessitat més les entitats. Així només existeix els elements individuals, els que nosaltres podem copsar; els universals (el món de les idees) corresponen a comunitats, a grups d’imatges que es troben en la ment.

Filosofia moderna:

Segles XIV al XVII, a destacar tres moments: Humanisme, Epistemologia i Il·lustració.

v Humanisme i Renaixement: Segles XIV-XV.

El Renaixement es considerat com un temps de transició, es una època que retorna als pensadors grecs sense la relació amb la fe, o amb els pensadors cristians. D’aquesta forma inicialment es fonamenta la Reforma de Luter i Calvino (calvinisme).

L’humanisme retorna als clàssics, rebutjant el mètode escolàstic i es conforma l’Acadèmia platònica de Florència.

Són molts els aspectes i els autors. Assenyalem per al nostre interès al humanista francès Michel de Montaigne (ple Segle XVI), que es pregunta: Que sais-je? (què sé?). De tendència a recuperar la filosofia hel·lenística considera les persones trobem en el nostre interior la força reguladora i la mesura, patró i guia d’una vida adequada:

Veiem un fragment dels seus Essais (Assaigs):

“Anant malament, reduïu sempre les despeses per tal de prevenir la pobresa. A això m’esforço, i a acostumar-m’hi abnas que ella no m’hi forci. He establert d’altra banda en la meva ànima prou grus per a sortir-me’n amb menys del que tinc; dic sortir-me’n amb acontentament i així diuen: “Non aestimatione census, verum victu atque cultu, terminatur pecuniae modus[3].” La meva veritable necessitat no ho gasta tot. La meva presència, per molt ignorant i desdenyosa que sigui, m’és d’una gran ajuda en els meus afers domèstics, però a contracor. Cal afegir-hi que a casa meva allarguem més el braç que la màniga”

Montaigne, Michel de. Assaigs. Volum tercer, Capítol IX “De la vanitat”

v Interès epistemològic: Segles XVI-XVII

A propòsit de la Revolució Científica (S. XVI) sorgeixen el tema de l’abast i els límits del coneixement.

Són dos el paradigmes (models): Racionalisme i Empirisme.

- Racionalisme:

Autor principal René Descartes (Segle XVII).

Dubtant inicialment de tots els coneixement que tenia per certs, amb l’ajut d’un mètode cal dirigir correctament la raó (llatí: ratio). El procés es pot dirigir realment amb les següents quatre regles del mètode:

1) La primera pauta inclou el dubte metòdic “no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos”, per tant hem d’entrar amb la relació amb els escèptics i el concepte de “epojé”. Els motius o les raons que ens porten a dubtar: dades sensorials, opinions relatives, acceptació de coneixements del clàssics i dels àntics que possiblement són, o no, erronis.

2) La segona norma anàlisi (resolució o resolitu en dirán els científics de l’època). Anàlisi: concepte que prové del grec, vol dir descompondre, divisió. El model de Descartes es matemàtic (ideal recordem Plató) i parla de parts simples, natures simples.

3) La tercera regla síntesi (deducció; també composició) provem, deduïm els elements que ja coneixem ordenant les part simples i fàcils, fins arribar a les més complexes.

4) La quarta regla enumeració o recompte de revisions acurades i sistemàtiques dels passos a seguir o seguits).

El procés deductiu cartesià.

Vist el mètode els passos del procés són:

1. Plantejament del dubte metòdic.

2. Descobriment del “cogito”; penso, aleshores existeixo.

3. Demostració de l’existència de Déu.

4. Garantia de la veracitat de les idees clares i distintes[4].

5. La certesa que l’essència de l’ànima, del jo, és el pensament, i l’essència del cos és l’extensió.

6. La certesa de l’existència de les coses materials.

- Empirisme:

Autor culminant David Hume (Segle XVIII).

La teoria del coneixement de Hume:

Aquest assenyala com a origen de les idees les IMPRESSIONS. Nega que hi hagi idees innates –es a dir, totes les idees són productes creats posteriorment al nostre coneixement— cal resoldre el plantejament cartesià. Puix que Descartes, dubtant de l’existència, de l’experiència i dels sentits, troba en la nostra ment, de manera intuïtiva diverses idees: 1) pensaments (nocions i representacions), 2) la substància pensant (el jo) i 3) la idea de Déu (de la qual en derivarà, mitjançant l’argument ontològic, la seva existència).

Partir, per tant, del punt de vista empirista significarà poder refusar aquests “a prioris”. Si ho aconseguim demostrarem l’error racionalista. No és, doncs, la raó el punt de partença del coneixement (qüestió sobre l’origen del coneixement): l’experiència o les idees innates contingudes en la nostra ment.

El plantejament gnoseològic de Hume parteix de l’influx del model de les ciències experimentals (recordeu la física) —que pressuposa que la naturalesa és homogènia—i de l’intent d’aplicació d’aquest model a l’estudi de les persones. Així Hume intentarà establir un fonament teòrico-empríric de l’home que serveixi de base a les ciències pràctiques i teòriques. Intentar fer una ciència de l’home tan sòlida com la ciència física de Newton. El seu estudi sobre el coneixement humà establirà tres fites:

1) Escepticisme moderat i mitigat: s’intenta limitar l’optimisme epistemòlogic cartesià i la confiança cega, acrítica, amb la possibilitat i l’abast del nostre coneixement, basat únicament amb la raó. Ull, Ull Optimisme epistemològic: Enfront de diverses corrents (escepticisme i relativisme), Plató i Aristòtil; ull també el racionalisme, recordeu el dubte, l’escepticisme de Descartes és metòdic i provisional. Per a nosaltres els representants de l’Optimisme epistemològic són: Plató, Aristòtil i Descartes; aquests autors mostren un confiança ferma i segura en la capacitat humana per assolir un coneixement objectiu i universal. Més amb Plató i Aristòtil, hi ha confiança plena (Hume diria cega, acrítica) en la possibilitat humana de desvelar els secrets i donar sentit a la realitat.

2) Agnosticisme positiu: Aquest no és entès com un ateisme, es tracta d’evitar el fanatisme i la superstició religiosa. Nosaltres podem tenir creences (belief) i opinions (Opinion) però hem de saber i hem de tenir clar que són elements del coneixement particulars, propis, subjectius, relatius però no els finals, els definitius. S’evita aquí el dogmatisme la pretensió de considerar que la meva cultura que les meves creences són les millors (etnocentrisme). Diguem-ne també que amb la divisió de poders hi ha la clau no hi ha relació entre les creences i l’organització social o política.

3) Ideal polític tolerant: Definició des del liberalisme polític i la utilitat de les nostres conviccions. No podem explicar, no podem justificar l’origen, la concepció divina del poder, aquesta autoritat és fruit d’un pacte, d’un contracte arbitrari. Roman aquí la idea de divisió de poders John Locke (Segle XVII) i l’Il·lustrat francès Montesquieu (Segle XVIII) parlen de tres poders, amb problemes, amb matisos, amb diferències aquestes separacions són: legislatiu, executiu i judicial.

- Legislatiu: Legisla: Fa les lleis.

- Executiu: Executa: Fa complir les lleis, les normes i el conjunt de resolucions, etc.

- Judicial: Jutja: Es tracta del cos judicial que judica i aplica les normes als litigis particulars.

v Il·lustració: Segle XVIII.

Influenciada per les tradicions racionalistes i empiristes, la Il·lustració vol segons Kant, al llibret Què és la Il·lustració? “fer sortir a l’home de la seva minoria d’edat, de la que ell mateix es culpable. Entenent per minoria d’edat l’incapacitat d’utilitzar l’enteniment sense el control, la direcció i la guia d’algú altre.” Hi ha diferentes versions i ens interessa, personalment, el tema de la societat i l’estat.

Es conforma des de la llibertat i el liberalisme el concepte de “laissez faire, laissez passer”. A més a més davant l’Estat ens cal fonaments legals, personals i filosòfics per a defensar els nostres drets.

El principis fonamentals són: Contracte social, sobirania del poble, divisió de poders i democràcia. En aquesta època Anglaterra es defineix com a monarquia parlamentària i constitucional. Reflexiona: Quan es constitueix com a Monarquia parlamentària i constitucional, l’estat espanyol?

Filosofia contemporània:

Segle XIX i Segle XX.

v Segle XIX

S’inicia amb l’idealisme alemany de Hegel que condueix la concepció ideal, o el desenvolupament històric de la Idea cap a noves posicions.

Dins de les anteriors reaccions cal incloure als tres filòsofs de la sospita: Marx, Nietzsche i Freud. Dubtes i reflexions sobre el subjecte que treballa, el proletari, conegut com a marxisme. A més d’un corrent filosòfic és tota una nova concepció de l’ésser humà, de la societat i de la història. Nietzsche, conegut com el vitalisme, figura que reflexiona sobre els valors, sobre les religions que ofereixen una salvació més enllà de la terra, d’aquesta vida. El Psicoanàlisi que considera que no coneixem ni som completament senyors de la nostra vida mental.

v S. XX.

Panorama complex i ric amb la influència de les teories filosòfiques anteriors podem parlar de els principals corrents actuals:

CORRENT TRETS REPRESENTANTS

Fenomenologia	Considera el subjecte, el jo pensant, com a centre el coneixement. La filosofia ha de ser una descripció de la realitat fenomènica, no la física i quantificable de la ciència, sinó la que es mostra a la consciència.	Edmun Husserl Max Scheler
Neopositivisme i Filosofia analítica	Fomentada en l’empirisme i el seu interès per la ciència i el coneixement. La seva dedicació es principalment pel llenguatge; en analitzar-lo.	Bertrand Russell Ludwig Wittgenstein
Existencialisme	D’inspiració fenomenològica, situada entre el període de les guerres mundials. Es caracteritza per la creença en la llibertat i el desamparament de l’ésser humà, i el no-sentit de l’existència.	Martin Heidegger Jean-Paul Sartre
Personalisme	El principi fonamental és el valor i la dignitat de la persona. De clara inspiració cristiana, tendència que vol recuperar la tradició europea.	E. Mounier Jacques Maritain
Estructuralisme	Fonamentat en l’estudi de les ciències humanes (llenguatge, història...) on es considera que es formen, es conformen sistemes i s’han d’esbrinar les relacions establertes.	Claude Lévi-Strauss (1908) M Foucault
Hermenèutica	Mètode també de les ciències humanes. Es parteix de reivindicar els esdeveniments i àmbits del que és humà, tot i emmarcar-los dins d’una interpretació subjectiva.	Hans G. Gadamer Paul Ricoeur (1913)
Escola de Frankfurt	Des dels filòsofs de la sospita es crítica la tècnica, el consumisme, la massificació..., i la deshumanització de la societat.	Max Horkheimer Theodor Adorno Jürgen Habermas (1929)

Del segle XX són moltes les teoritzacions i els autors i els fragment que podríem destacar. Hem assenylat també els autors encara vius d’aquestes corrents.

Tal vegada ens mancaria parlar de l’actualitat a casa nostra, del paper de la dona la filosofia.

Bibliografia:

- Atlas de Filosofia, Editorial Alianza, Colección Atlas. Madrid, 2003.

- Copleston, F., Historia de la filosofia, Ariel, Barcelona, 2001. (Una obra molt completa i que ocupa tots el períodes, totes les èpoques, fins a nou volums).

- Filosofia i Ciutadania. Ed. Edebé i Ben Pensat. Filosofia i Ciutadania. Editorial Pearson i Alhambra. Dos llibres de text que hem utilitzat per preparar l’assignatura.

- Gaarden, Jostein; El món de sofia. Editorial, Empúries. Una novela sobre la història de la filosofia.

- Montaigne, Michel de. Assaigs. Ed. 62. Barcelona, 1984. Volum tercer de la Col·lecció les Millors Obres de la Literatura Universal (MOLU). Publicada recentment l’obra completa.

- Russel, B., Historia de la filosofia occidental, Espasa-Calpe, Madrid, 1978. Obra amb dos volums, amena i fàcil de llegir.

- Sèneca, Lucio Anneo; De vita beata (Sobre la felicidad), Alianza Editorial, Madrid, 1988.

Webgrafia:

- Pàgina web del centre. l’Aula Virtual. http://www.xtec.cat/iescomtederius.

- Pàgina de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. http://www.xtec.cat/escolaoberta.

---

[1] Tranquil·litat de l’ànima no torbada per cap desig, ni cap temença.

[2] Absència de passions. Tinc emocions però miro de limitar-ne el seu abast; m’hi mostro indeferent.

[3] “No és pel càlculs de les rendes, sinó per l’estil de la vida de cadascú que es mesura la seva fortuna” Cireró, Paradoxa; VI, 3.

[4] Idees clares i distintes són: Idea clara s’imposa simplement amb la seva presència a una ment atenta. Idea distinta no pot ser confosa amb cap altra.