Apunts de Plató.
IES ROQUETES
Primer Trimestre Novembre 2009
Seguirem el següent guió:
1. Introducció:
2. La teoria de les idees.
3. Teoria del coneixement.
4. Antropologia platònica.
5. L’estat utòpic o ideal.
Introducció: Plató recull una sèrie d’influències:
1) Pitàgores i el pitagorisme (S VI a. de Crist): Relacions amb el tema de l’estructura formal i matemàtica del cosmos; el seu primer principi (arkhé) són els nombres i les relacions matemàtiques que hi podem establir, i també la idea dels poliedres regulars. Així com el tema més sectari i religiós de l’ànima: existència immortal, transmigració, metempsicosi; i més encara la catarsi o purificació com a Nirvana, ja al món oriental.
2) Conciliació e integració d’Heràclit d’Efes i de Parmènides d’Elea. Perpetu fluir de les coses versus la immutabilitat radical de la realitat.
3) Del seu mestre Sòcrates, l’optimisme epistemològic, l’art del diàleg, la consciència i l’intel•lectualisme moral. La pregunta que planeja és doble: Tothom té consciència? Ho sé i ho faig? ¿(Conèixer=Fer)?.
2) Teoria de les idees.
Des de les anteriors perspectives Plató cerca un element de síntesi. Sota els conceptes estables s’amaguen les realitats canviants estes les veiem per “l’empeiria” (experiència), que dóna el coneixement sensitiu. Es manifesta una doble realitat (el món de les idees i el món sensible) i també un doble coneixement (el sensitiu i el racional).
El concepte d’Idea és: Forma (model, arquetip i “prototip”) única de quelcom múltiple. Model d’una classe d’objectes: arbre, bellesa, etc. Són ens universals que es troben dins el món Intel•ligible.
Tipus d’idees i manera com es jerarquitzen. Aspectes i matisos:
-- Vessants: lògic i metafísic. –- Jerarquia d’idees; --Relació entre idees i coses.
L’organització pot ser, com en els diàlegs de maduresa, com per exemple la República on manifesta el model Bé, Bellesa i així si el punt de vista és ètic, polític i social podem parlar de justícia, ordre, valentia; però en diàlegs de vellesa recull unes altres perspectives.
La teoria de les idees permet construir una teoria dels “valors” i per una altra una interpretació de l’Univers (cosmos) com la realització d’un ordre ideal. Així el Demiürg (artesà, “faedor”) d’acord amb les Idees (els models) voldrà construir el món, però es trobarà amb les dificultats i les imperfeccions del món sensible.
Concepció idealista que recuperarem amb René Descartes al segle XVII.
b) Epistemologia, gnoseologia. Accés a les idees, des de la dialèctica o via ascendent: “Mite de la caverna”; i també des de l’amor.
-- El mite de la Caverna. Al•legoria, interpretació, etc.
-- Segments, nivells o graus del coneixement:
Opinió (doxa): Imaginació i creença. Coneixement (episteme): Raó discursiva i Raó intuïtiva.
i a aquests li correspon diversos nivells de la realitat:
Imatges i animals-objectes; Objectes matemàtics i Idees.
Món Sensible Món Intel•ligible
Interior de la caverna Exterior de la caverna: Mite de la Caverna.
-- La funció de la deessa grega memòria, Mnemosine. Conèixer és recordar.
Segons l’explicació i les diferents formes de coneixement no queda clar que la racionalitat s’imposi en l’explicació de Plató. Aquest parla de la memòria perquè la deessa memòria (Mnemosine) era la mare de les nou muses que presidien el coneixement. Plató farà d’aquesta explicació mitològica un dels elements centrals de la seva obra. Així tindrà més importància la memòria que la imaginació. Imaginar té a veure amb el món sensible, amb l’aparença; mentre que la memòria està considera com un facultat privilegiada que ens permet de connectar amb les idees.
També podem considerar les claus pitagòriques de la metempsicosi o la doctrina segons la qual l’ànima en separar-se del cos, passa a animar el cos d’uns altres éssers; això és d’una altra persona o d’un animal. En la psicoanàlisi de Freud el record (anamnesi) es el nucli de terapèutica. Els records, el somnis, la verbalització, la narració dels mateixos ens permet curar-nos.
Una altre possible accés al coneixement serà l’amor. Visions i explicacions a classe que podem resumir com una formulació diferent alternativa a la teoria del coneixement. El banquet (diàleg de maduresa) defineix què és l’amor (eros) com una tendència a cercar la bellesa, a recrear-la. Ací apuntem al tema de la jerarquia d’idees; Bé, Bellesa, justícia, valentia, ordre, etc i d’altres possibles organitzacions segons el diàleg de vellesa o senectut el Sofista on recull una altra jerarquia basada amb Existència, Igualtat i Diferència.
L’amor es la via que iniciada amb la visió d’allò que és bell, bonic cerca i busca assolir el coneixement veritable. La dialèctica, la via ascendent, d’ací el concepte d’ascensió, treballa a nivell intel•lectual, recordeu abstracció, reflexió i emprant les Idees i passant, mitjançant el diàleg de les unes a les altres arribar a la Idea suprema de Bé. Com a punt de partida, tot i les diverses intepretacions del diàleg (Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates), prenen la bellesa particular per anar pujant, elevant-nos, cap a la bellesa en sí, en ella mateixa, en què consisteix esta bellesa en sí? en la causa final, última de totes les accions belles, bones i justes.
L’eros opera amb les emocions, amb el cor i hom aspira com l’amant a contemplar sempre l’amat.
c) Concepció de l’ésser humà. Antropologia platònica:
Dualitat entre idees i coses, ara parlarem d’ànima i cos. S’ajuda per explicar la concepció de l’ésser humà del mite del carro alat: Ànima (carro alat); l’Auriga (Racional); Irascible (Cavall blanc) i Concupiscible (Cavall negre). L’equilibri, l’harmonia, la coordinació entre les virtuts de les tres parts és la qüestió: la virtut de la saviesa es dóna quan la part racional desenvolupa excel•lentment la seva funció. Així té l’ànima la virtut de la fortalesa quan la seva part irascible dóna valor a l’ànima i la capacitat per afrontar totes les situacions. Una ànima és temperada quan la seva part concupiscible està controlada i no pertorba l’home. I aquí també podem analitzar el concepte de Justícia. Cada part fa amb excel•lència allò que li és adequat, apropiat, etc.
El dualisme ànima i cos es pot resumir:
Ànima: -Constitueix l’home i el Jo i s’apropa al diví, a la immortalitat (Fedó, 80b). L’ànima racional ha sigut creada directament per Demiürg i pren com a model les Idees eternes.
Cos: -És físic, mortal, sensible i imperfecte. És com la presó de l’ànima (Fedre 250 d) i a més a més li crea necessitats a l’ànima i l’impedeix realitzar-se. Així les malalties, desitjos, passions, etc. són un exemple. Així hem de seguir un procés de neteja i catarsi per poder arribar a la contemplació de les Idees. El cos amb les seves necessitats ambiciona poder, riquesa, etc. i es troba a la base de la guerra i de la violència.
d) L’estat ideal o utòpic: [ (u- no, sense); topos (lloc)]. Diàleg de maduresa la República.
Principal preocupació de Plató. Aquest ha observat que el sistema d’Atenes té errades i vol corregir el camí. Apuntant a cercar la justícia social i la felicitat entre els seus membres.
Es podria parlar d’isomorfisme; això és la mateixa forma o explicació entre el cosmos, l’ésser humà o la ciutat “polis”.
El somni de Plató: A la Carta VII el grec mostra el desencís per la cosa pública, i també la recerca del “Summum Bonum” del “Sumo Bien”. L’ètica de Plató és el fons eudemonista; pren com a element primordial la felicitat, el bé suprem. Per a Plató la felicitat és el desenvolupament de l’autèntica, de la seva, personalitat i com a ésser racional consisteix en cultivar l’ànima i cercar l’equilibri, l’harmonia de la vida i entre les tres parts de l’ànima.
Ànima tripartida: (quadre general de la classe).
L’estat es gesta a diferents nivells: necessitats de les persones, no tots els individus són iguals. El tema central és l’organització política ideal i l’educació dels diversos tipus de ciutadans. Les tesis platòniques són:
a) El govern ha de ser un art que estigui basat en un coneixement veritable.
b) La societat és una mútua satisfacció de necessitats entre els seus membres, les capacitats dels quals es complementen.
Per cobrir les necessitats de les persones, per satisfer-les ens cal una societat que per als grecs fa referència a la ciutat-estat (“polis”) i esta s’estructura en tres classes: (Relació amb l’ànima en cada home predomina una de les tres parts de l’ànima; i així algunes versions (interpretacions) parlaran de “rols” socials segons els trets psicològics dels individus:
1) Treballadors, artesans i comerciants, regits per la temperància; ànima concupiscible; cavall negre. La seva funció és proveir i produir; mantenir la societat (llibre de text)
2) Militars o guardians, la virtut ha de ser el valor, la fortalesa; ànima irascible, cavall blanc. La seva funció és protegir la ciutat, és la policia també interna.
3) Governants, els reis filòsofs la seva virtut serà la saviesa; part racional de l’ànima, l’auriga. La seva funció és governar i dirigir la ciutat.
La justícia es fer i aconseguir aquest equilibri: és la màxima virtut que consisteix “en fer cadascú el que li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres” 433c . Harmonia, equilibri, coordinació entre cadascuna de les tres virtuts (saviesa, fortalesa i temperança).
Educació i selecció dels guardians i els governants: Selecció eugenèsica .
Com educar els futurs guardians de la polis? Existeix una doble intepretació:
1a) L’organització familiar i social. Les classes superiors han de tenir limitades: “els béns corresponents a la dóna, al matrimoni i als fills”. Han de viure comunitàriament: sense propietat privada, matrimonis concertats i comunitat de fills.
2b) Selecció educativa; i així també es pot passar d’una classe a l’altra amb formació i educació. El guardians es trobaran sotmesos a dures proves i després es passarà també uns graons i un control en el seu coneixement. Inicialment astronomia i matemàtiques per després arribar a la dialèctica. Ens remetem al tema filosòfic:
a) Els nombres, els poliedres regulars, la matemàtica em permet connectar el món sensible i l’intel•ligible. Observo figures, símbols i models però penso em projecto a la seva explicació ideal, amb l’ajut de l’abstracció, la reflexió i la filosofia. Plató parlarà d’esglaons: Aritmètica, geometria, astronomia, música, dialèctica. El règim polític elitista definit com elitisme intel•lectual, també es coneix com Filosofocràcia. És la figura del Rei-Filòsof, sigui que el Rei natural hagi arribat a Filòsof o el Filòsof, aquell qui sap, hagi arribat a Rei.
Societat i ciutadania són els mateixos conceptes. No existeix l’àtom persona individual, sinó que al món grec es realitza, es fa dins la Polis.
Degeneració i corrupció dels règims polítics. Llibre VIII de la República.
L’estat perfecte serà la monarquia o l’aristocràcia segons ho definim: (Llibre de text millor govern o estat perfecte “Aristocràcia”; altres “monarquia”. Esta disparitat es dóna per les diverses interpretacions:
a) Monarquia des del concepte d’un; d’Unitat.; (“monos” Unitat). El govern del millor del més savi, del més capaç, del més preparat, del millor. Un el que posseeixi més saber, més coneixement.
b) Aristocràcia del concepte “aristos”= millor. No de casta o de grup, sinó de preparats; els diversos, o els millors entre els millors.
Les formes anteriors acaben degenerant amb:
- Timocracia: (timé= honor).
Govern dels que tenen honor i rendes, ¿ i la part racional?. Manen els més ambiciosos i es preocupen per ells mateixos. Preparats per a la lluita i la guerra.
- Oligarquia: (oligos= pocs).
Manen els explotadors, i la cobdícia regeix la polis. Una pocs preocupats com la riquesa rebutgen la virtut, al manipular i explotar els altres, la resta, el poble... finalment este es revolta.
- Democràcia: (demos= poble).
Les diferències es fan més grans crisi de l’autoritat així predomina la igualtat i el llibertinatge, cadascú pot fer el què vol i no ha d’existir una autoritat rígida, no hi ha ni ordre ni concert. La direcció la porten els pobres, els menys virtuosos, els no instruïts, els no preparats , per tant es dóna un sistema demagògic .
- Tirania: Un tirà ambiciós i carismàtic.
Degeneració i degradació extrema. La pitjor forma de govern. Al no emprar la llibertat correctament ens obliguem a una mà dura, a un “salvador”, que acaba controlant, executant, atemorint a la resta.
Valoració final:
Importància del paper i de la idea política de Plató. Aquest parla segons algunes interpretacions com una utopia socialista. Comunitat de béns i propietats, i família, etc; entre les classes dirigents.
També com a proposta totalitària i reaccionària. Una societat tancada amb classes socials on cadascú ha de jugar el seu rol, el seu paper i parer i res més. Esta és la definició de justícia.
Finalment a les seves obres de vellesa (senectut) rectifica el model utòpic, irrealitzable.
El model utòpic (sense lloc) inspira en el Renaixement diverses obres: T. More Utopia; T. Campanella La ciutat del Sol i Francis Bacon Novum Organum.; als segles XVI i XVII. On és cerquen diversos models que han contribuït a crear una societat més justa i igualitària.
Bibliografia:
- Atlas de Filosofía, Editorial Alianza.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 1, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Gomperz, Theodor, Pensadores griegos, vol 2. Editorial Herder, Barcelona, 2000.
- Plató, La República; Llibre VII. Altres diàlegs, Banquet, Fedó i Fedre. Diverses publicacions; Gredos castellà, Laia-Edicions 62 i Bernat Metge amb català.
- Reale, Giovanni, Eros, demonio mediador. Editorial Herder, Barcelona, 2004.
Webgrafia:
- Pàgina WEB: www.xtec.cat/EscolaOberta/filosofia/Filoxarxa.
- Bloc del vostre professor: filosofiaibloc.blogspot.com.
Primer Trimestre Novembre 2009
Seguirem el següent guió:
1. Introducció:
2. La teoria de les idees.
3. Teoria del coneixement.
4. Antropologia platònica.
5. L’estat utòpic o ideal.
Introducció: Plató recull una sèrie d’influències:
1) Pitàgores i el pitagorisme (S VI a. de Crist): Relacions amb el tema de l’estructura formal i matemàtica del cosmos; el seu primer principi (arkhé) són els nombres i les relacions matemàtiques que hi podem establir, i també la idea dels poliedres regulars. Així com el tema més sectari i religiós de l’ànima: existència immortal, transmigració, metempsicosi; i més encara la catarsi o purificació com a Nirvana, ja al món oriental.
2) Conciliació e integració d’Heràclit d’Efes i de Parmènides d’Elea. Perpetu fluir de les coses versus la immutabilitat radical de la realitat.
3) Del seu mestre Sòcrates, l’optimisme epistemològic, l’art del diàleg, la consciència i l’intel•lectualisme moral. La pregunta que planeja és doble: Tothom té consciència? Ho sé i ho faig? ¿(Conèixer=Fer)?.
2) Teoria de les idees.
Des de les anteriors perspectives Plató cerca un element de síntesi. Sota els conceptes estables s’amaguen les realitats canviants estes les veiem per “l’empeiria” (experiència), que dóna el coneixement sensitiu. Es manifesta una doble realitat (el món de les idees i el món sensible) i també un doble coneixement (el sensitiu i el racional).
El concepte d’Idea és: Forma (model, arquetip i “prototip”) única de quelcom múltiple. Model d’una classe d’objectes: arbre, bellesa, etc. Són ens universals que es troben dins el món Intel•ligible.
Tipus d’idees i manera com es jerarquitzen. Aspectes i matisos:
-- Vessants: lògic i metafísic. –- Jerarquia d’idees; --Relació entre idees i coses.
L’organització pot ser, com en els diàlegs de maduresa, com per exemple la República on manifesta el model Bé, Bellesa i així si el punt de vista és ètic, polític i social podem parlar de justícia, ordre, valentia; però en diàlegs de vellesa recull unes altres perspectives.
La teoria de les idees permet construir una teoria dels “valors” i per una altra una interpretació de l’Univers (cosmos) com la realització d’un ordre ideal. Així el Demiürg (artesà, “faedor”) d’acord amb les Idees (els models) voldrà construir el món, però es trobarà amb les dificultats i les imperfeccions del món sensible.
Concepció idealista que recuperarem amb René Descartes al segle XVII.
b) Epistemologia, gnoseologia. Accés a les idees, des de la dialèctica o via ascendent: “Mite de la caverna”; i també des de l’amor.
-- El mite de la Caverna. Al•legoria, interpretació, etc.
-- Segments, nivells o graus del coneixement:
Opinió (doxa): Imaginació i creença. Coneixement (episteme): Raó discursiva i Raó intuïtiva.
i a aquests li correspon diversos nivells de la realitat:
Imatges i animals-objectes; Objectes matemàtics i Idees.
Món Sensible Món Intel•ligible
Interior de la caverna Exterior de la caverna: Mite de la Caverna.
-- La funció de la deessa grega memòria, Mnemosine. Conèixer és recordar.
Segons l’explicació i les diferents formes de coneixement no queda clar que la racionalitat s’imposi en l’explicació de Plató. Aquest parla de la memòria perquè la deessa memòria (Mnemosine) era la mare de les nou muses que presidien el coneixement. Plató farà d’aquesta explicació mitològica un dels elements centrals de la seva obra. Així tindrà més importància la memòria que la imaginació. Imaginar té a veure amb el món sensible, amb l’aparença; mentre que la memòria està considera com un facultat privilegiada que ens permet de connectar amb les idees.
També podem considerar les claus pitagòriques de la metempsicosi o la doctrina segons la qual l’ànima en separar-se del cos, passa a animar el cos d’uns altres éssers; això és d’una altra persona o d’un animal. En la psicoanàlisi de Freud el record (anamnesi) es el nucli de terapèutica. Els records, el somnis, la verbalització, la narració dels mateixos ens permet curar-nos.
Una altre possible accés al coneixement serà l’amor. Visions i explicacions a classe que podem resumir com una formulació diferent alternativa a la teoria del coneixement. El banquet (diàleg de maduresa) defineix què és l’amor (eros) com una tendència a cercar la bellesa, a recrear-la. Ací apuntem al tema de la jerarquia d’idees; Bé, Bellesa, justícia, valentia, ordre, etc i d’altres possibles organitzacions segons el diàleg de vellesa o senectut el Sofista on recull una altra jerarquia basada amb Existència, Igualtat i Diferència.
L’amor es la via que iniciada amb la visió d’allò que és bell, bonic cerca i busca assolir el coneixement veritable. La dialèctica, la via ascendent, d’ací el concepte d’ascensió, treballa a nivell intel•lectual, recordeu abstracció, reflexió i emprant les Idees i passant, mitjançant el diàleg de les unes a les altres arribar a la Idea suprema de Bé. Com a punt de partida, tot i les diverses intepretacions del diàleg (Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates), prenen la bellesa particular per anar pujant, elevant-nos, cap a la bellesa en sí, en ella mateixa, en què consisteix esta bellesa en sí? en la causa final, última de totes les accions belles, bones i justes.
L’eros opera amb les emocions, amb el cor i hom aspira com l’amant a contemplar sempre l’amat.
c) Concepció de l’ésser humà. Antropologia platònica:
Dualitat entre idees i coses, ara parlarem d’ànima i cos. S’ajuda per explicar la concepció de l’ésser humà del mite del carro alat: Ànima (carro alat); l’Auriga (Racional); Irascible (Cavall blanc) i Concupiscible (Cavall negre). L’equilibri, l’harmonia, la coordinació entre les virtuts de les tres parts és la qüestió: la virtut de la saviesa es dóna quan la part racional desenvolupa excel•lentment la seva funció. Així té l’ànima la virtut de la fortalesa quan la seva part irascible dóna valor a l’ànima i la capacitat per afrontar totes les situacions. Una ànima és temperada quan la seva part concupiscible està controlada i no pertorba l’home. I aquí també podem analitzar el concepte de Justícia. Cada part fa amb excel•lència allò que li és adequat, apropiat, etc.
El dualisme ànima i cos es pot resumir:
Ànima: -Constitueix l’home i el Jo i s’apropa al diví, a la immortalitat (Fedó, 80b). L’ànima racional ha sigut creada directament per Demiürg i pren com a model les Idees eternes.
Cos: -És físic, mortal, sensible i imperfecte. És com la presó de l’ànima (Fedre 250 d) i a més a més li crea necessitats a l’ànima i l’impedeix realitzar-se. Així les malalties, desitjos, passions, etc. són un exemple. Així hem de seguir un procés de neteja i catarsi per poder arribar a la contemplació de les Idees. El cos amb les seves necessitats ambiciona poder, riquesa, etc. i es troba a la base de la guerra i de la violència.
d) L’estat ideal o utòpic: [ (u- no, sense); topos (lloc)]. Diàleg de maduresa la República.
Principal preocupació de Plató. Aquest ha observat que el sistema d’Atenes té errades i vol corregir el camí. Apuntant a cercar la justícia social i la felicitat entre els seus membres.
Es podria parlar d’isomorfisme; això és la mateixa forma o explicació entre el cosmos, l’ésser humà o la ciutat “polis”.
El somni de Plató: A la Carta VII el grec mostra el desencís per la cosa pública, i també la recerca del “Summum Bonum” del “Sumo Bien”. L’ètica de Plató és el fons eudemonista; pren com a element primordial la felicitat, el bé suprem. Per a Plató la felicitat és el desenvolupament de l’autèntica, de la seva, personalitat i com a ésser racional consisteix en cultivar l’ànima i cercar l’equilibri, l’harmonia de la vida i entre les tres parts de l’ànima.
Ànima tripartida: (quadre general de la classe).
L’estat es gesta a diferents nivells: necessitats de les persones, no tots els individus són iguals. El tema central és l’organització política ideal i l’educació dels diversos tipus de ciutadans. Les tesis platòniques són:
a) El govern ha de ser un art que estigui basat en un coneixement veritable.
b) La societat és una mútua satisfacció de necessitats entre els seus membres, les capacitats dels quals es complementen.
Per cobrir les necessitats de les persones, per satisfer-les ens cal una societat que per als grecs fa referència a la ciutat-estat (“polis”) i esta s’estructura en tres classes: (Relació amb l’ànima en cada home predomina una de les tres parts de l’ànima; i així algunes versions (interpretacions) parlaran de “rols” socials segons els trets psicològics dels individus:
1) Treballadors, artesans i comerciants, regits per la temperància; ànima concupiscible; cavall negre. La seva funció és proveir i produir; mantenir la societat (llibre de text)
2) Militars o guardians, la virtut ha de ser el valor, la fortalesa; ànima irascible, cavall blanc. La seva funció és protegir la ciutat, és la policia també interna.
3) Governants, els reis filòsofs la seva virtut serà la saviesa; part racional de l’ànima, l’auriga. La seva funció és governar i dirigir la ciutat.
La justícia es fer i aconseguir aquest equilibri: és la màxima virtut que consisteix “en fer cadascú el que li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres” 433c . Harmonia, equilibri, coordinació entre cadascuna de les tres virtuts (saviesa, fortalesa i temperança).
Educació i selecció dels guardians i els governants: Selecció eugenèsica .
Com educar els futurs guardians de la polis? Existeix una doble intepretació:
1a) L’organització familiar i social. Les classes superiors han de tenir limitades: “els béns corresponents a la dóna, al matrimoni i als fills”. Han de viure comunitàriament: sense propietat privada, matrimonis concertats i comunitat de fills.
2b) Selecció educativa; i així també es pot passar d’una classe a l’altra amb formació i educació. El guardians es trobaran sotmesos a dures proves i després es passarà també uns graons i un control en el seu coneixement. Inicialment astronomia i matemàtiques per després arribar a la dialèctica. Ens remetem al tema filosòfic:
a) Els nombres, els poliedres regulars, la matemàtica em permet connectar el món sensible i l’intel•ligible. Observo figures, símbols i models però penso em projecto a la seva explicació ideal, amb l’ajut de l’abstracció, la reflexió i la filosofia. Plató parlarà d’esglaons: Aritmètica, geometria, astronomia, música, dialèctica. El règim polític elitista definit com elitisme intel•lectual, també es coneix com Filosofocràcia. És la figura del Rei-Filòsof, sigui que el Rei natural hagi arribat a Filòsof o el Filòsof, aquell qui sap, hagi arribat a Rei.
Societat i ciutadania són els mateixos conceptes. No existeix l’àtom persona individual, sinó que al món grec es realitza, es fa dins la Polis.
Degeneració i corrupció dels règims polítics. Llibre VIII de la República.
L’estat perfecte serà la monarquia o l’aristocràcia segons ho definim: (Llibre de text millor govern o estat perfecte “Aristocràcia”; altres “monarquia”. Esta disparitat es dóna per les diverses interpretacions:
a) Monarquia des del concepte d’un; d’Unitat.; (“monos” Unitat). El govern del millor del més savi, del més capaç, del més preparat, del millor. Un el que posseeixi més saber, més coneixement.
b) Aristocràcia del concepte “aristos”= millor. No de casta o de grup, sinó de preparats; els diversos, o els millors entre els millors.
Les formes anteriors acaben degenerant amb:
- Timocracia: (timé= honor).
Govern dels que tenen honor i rendes, ¿ i la part racional?. Manen els més ambiciosos i es preocupen per ells mateixos. Preparats per a la lluita i la guerra.
- Oligarquia: (oligos= pocs).
Manen els explotadors, i la cobdícia regeix la polis. Una pocs preocupats com la riquesa rebutgen la virtut, al manipular i explotar els altres, la resta, el poble... finalment este es revolta.
- Democràcia: (demos= poble).
Les diferències es fan més grans crisi de l’autoritat així predomina la igualtat i el llibertinatge, cadascú pot fer el què vol i no ha d’existir una autoritat rígida, no hi ha ni ordre ni concert. La direcció la porten els pobres, els menys virtuosos, els no instruïts, els no preparats , per tant es dóna un sistema demagògic .
- Tirania: Un tirà ambiciós i carismàtic.
Degeneració i degradació extrema. La pitjor forma de govern. Al no emprar la llibertat correctament ens obliguem a una mà dura, a un “salvador”, que acaba controlant, executant, atemorint a la resta.
Valoració final:
Importància del paper i de la idea política de Plató. Aquest parla segons algunes interpretacions com una utopia socialista. Comunitat de béns i propietats, i família, etc; entre les classes dirigents.
També com a proposta totalitària i reaccionària. Una societat tancada amb classes socials on cadascú ha de jugar el seu rol, el seu paper i parer i res més. Esta és la definició de justícia.
Finalment a les seves obres de vellesa (senectut) rectifica el model utòpic, irrealitzable.
El model utòpic (sense lloc) inspira en el Renaixement diverses obres: T. More Utopia; T. Campanella La ciutat del Sol i Francis Bacon Novum Organum.; als segles XVI i XVII. On és cerquen diversos models que han contribuït a crear una societat més justa i igualitària.
Bibliografia:
- Atlas de Filosofía, Editorial Alianza.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 1, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Gomperz, Theodor, Pensadores griegos, vol 2. Editorial Herder, Barcelona, 2000.
- Plató, La República; Llibre VII. Altres diàlegs, Banquet, Fedó i Fedre. Diverses publicacions; Gredos castellà, Laia-Edicions 62 i Bernat Metge amb català.
- Reale, Giovanni, Eros, demonio mediador. Editorial Herder, Barcelona, 2004.
Webgrafia:
- Pàgina WEB: www.xtec.cat/EscolaOberta/filosofia/Filoxarxa.
- Bloc del vostre professor: filosofiaibloc.blogspot.com.
Comentaris