IES Collblanc (La Canonja)
Curs 2008-2009, 2n de Batxillerat
“Història de la Filosofia”.
1. La teoria de René Descartes: Influències i racionalisme.
René Descartes (1596-1650) Filòsof i matemàtic francès. Autors racionalistes: Spinoza (1632-1677) i Leibniz (1646-1716). Racionalisme, Trets (Característiques):
a) Autosuficiència de la raó: La raó ens pot mostrar l’estructura i la naturalesa de la realitat. El que pertany a l’experiència, als sentits, queda en un segon pla
b) Sistema deductiu matemàtic: El model es basa en uns pocs axiomes[1]. Es busquen proposicions indubtables, com ho són les de la matemàtica.
2. El mètode.
Quatre regles del mètode:
1) La primera pauta inclou el dubte metòdic “no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos”, per tant hem d’entrar amb la relació amb els escèptics i el concepte de “epojé”. Els motius o les raons que ens porten a dubtar: dades sensorials, opinions relatives, acceptació de coneixements del clàssics i dels antics que possiblement són, o no, erronis.
2) La segona norma anàlisi (resolució o “resolitu” en diran els científics de l’època). Anàlisi: concepte que prové del grec, vol dir descompondre, divisió. El model de Descartes es matemàtic (ideal recordem Plató) i parla de parts simples, natures simples.
3) La tercera regla síntesi (deducció; també composició) provem, deduïm els elements que ja coneixem ordenant les part simples i fàcils, fins arribar a les més complexes.
4) La quarta regla enumeració o recompte de revisions acurades i sistemàtiques dels passos a seguir o seguits).
2.3. El dubte i la primera veritat.
Semblances i diferències amb l’escepticisme; Conceptes:
El dubte és: Universal, metòdic i teorètic.
- Universal: s’aplica a qualsevol proposició sobre la veritat de la qual sigui possible el dubte, això és abasta la sospita fins la tradició, la fe, etc. M’he pogut enganyar.
- Metòdic: com a mètode és una etapa preliminar en la recerca de la certesa. Actua de forma ordenada i sistemàtica, pas a pas; inicialment amb prevenció i precaució; i seguint el model escèptic de suspensió del judici “epokhé”.
Semblances i diferències amb el mètode escèptic:
a) Semblances: Suspensió o abstenció del judici. Diferents nivells d’interrogació: “no ho sé” i “no ho sé segur”.
b) Diferències: Cal cercar un primer principi, un principi modèlic. El meu Jo, el cogito.
Amb l’escepticisme hi ha diversos nivells o graus desconfiança:
* Epistemològic, cap al coneixement. * Religiós o agnòstic. * Ètic o de comportament.
El francès vol superar el dubte i arribar a un primer principi, un axioma.
- Teorètic: No afecta a la conducta, hem de comportar-nos d’acord a la moral provisional cartesiana. Discurs del mètode, 3a part (pàg. 190). Desconfiem per cercar o fonamentar la nostra raó; queden fora els elements socials, morals i polítics.
Els motius del dubte són fonamentalment quatre:
1.-Dubte dels sentits: Incertesa de les dades sensorials, aquestes ens enganyen. Veiem miratges, ens expliquen coses contradictòries. Per tant no podem fiar-nos-en. No ens donen una informació clara i distinta. Literàriament és el Quixot (I, 8). La incertesa o la falta de seguretat de les dades sensorials. Estableix una possible relació amb la teoria platònica; on la font del coneixement segur no poden ser els sentits. (En aquest apartat també podem ajudar-nos del exemple del text i de la classe de que la Terra era immòbil i centre del Univers; diguem-ne com una prova que els sentits ens enganyen).
2.-Dubte del món extern: Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília (tornem al tema de Calderón: “la vida es sueño) , per tant no podem estar gaire segurs de l’existència real del món extern. Els meus pensaments podrien se il·lusions. La dificultat per a destriar el somni de la vigília. (Aquí podríem jugar fort el tema de la literatura: La vida es sueño y El don Quijote de la Mancha (I, 7 i 8; fins i tot filant prim aquests exemples son manies del professor, doncs més encara. Relació filosofia i literatura, etc.).
3.-Errades del raonament: De vegades, ens confonem fins i tot en el càlcul matemàtic. Per tant no podem afirmar que el nostre coneixement està ben fonamentat. Podem equivocar-nos quan reflexionem, per tant el propi raonament ha de ser posat en dubte. Les errades del raonament: Contra la fonamentació del mètode escolàstic, ens podríem ajudar del sil·logisme aristotèlic i com la conclusió no afegeix res a les dues premisses. Aquest poder deductiu, discursiu s’ha fet fosc, confús i no gens clar.
4.-Hipòtesi del geni maligne: “Geni maligne” és una invenció de Descartes que apareix en les Meditacions Metafísiques. Vindria a ser una mena de follet enganyador que ens fa creure que és veritat allò que no és veritat. És una hipòtesi prou agosarada per l’època perquè, en el fons, el que significa és que (potser) el món no sigui la creació d’un déu de bondat sinó d’un poderós monstre dolent.
Podria haver-hi algun geni dolent que m’enganyés i que em fes creure que el que jo conec és real sense que necessàriament ho sigui. Per tant em resulta necessari dubtar. La hipòtesi del geni maligne: Aquesta hipòtesi fa que el dubte sigui universal. Una espècie, una mena de mag enganyador, burleta, astut, etc... ens pot fer dubtar fins i tot de les veritats matemàtiques (un problema serà entendre aquest geni, com a Déu).
Descartes vol arribar a una primera veritat que pugues superar del dubte. Necessita quelcom que sigui evident per sí mateix, independentment de tota tradició o autoritat. La superació del dubte només pot fer-se d’una manera ordenada, pas per pas. Per això el descobriment de la primera veritat (cogito) només pot néixer de l’aplicació de regles metòdiques.
- Relació amb el “Si fallor sum” de Sant Agustí ( segle V d. de C). Si m’erro sóc; així parlarà Descartes de “Cogito, ergo sum” (Penso, aleshores existeixo). Es tracta de la primera veritat, on per al francès, llibre de text:
1) Un jo diferenciat del cos.
2) Principi modèlic.
L’afirmació "Cogito ergo sum" té tres característiques bàsiques:
1.-És una intuïció immediata: La intuïció de la ment, no és el producte de cap raonament. El raonament seria: tot el que pensa existeix, jo penso, per tant, jo existeixo. Tothom que pensa existeix. Però el descobriment del Cogito constitueix una evidència immediata: intueixo immediatament la impossibilitat de pensar sense existir. O, dit d’una altra manera, m’adono sense cap dificultat que pensar és la meva forma de ser.
2.-És una idea clara i distinta: Per Descartes quan una cosa és “clara i distinta”, vol dir veritat. Clara significa que apareix a la meva intel·ligència sense obscuritat; i distinta significa que és una intuïció simple, elemental, diferent de qualsevol altre,.. etc. Quelcom “clar i distint” mai no pot ser confós amb res i es percep amb total evidència.
3.-És una veritat immutable: És eterna, que es dóna sempre i a tot arreu, té un valor universal en tots els homes i en tot arreu. Tots els homes pensen. [per pensar que hom no pensa... cal pensar] Sobre aquesta veritat es fonamenta tot l’edifici del saber.
Interpretacions del “cogito”
a) Jean Paul Sartre[2] “Cogito”:
Al text, inicialment una conferència pronunciada al fi de la segona guerra mundial: “L’existencialisme és un humanisme” el francès considera que la nostra subjectivitat és l’única realitat. El jo, l’ego, el cogito, es trobarà sol i serà l’única veritat, això és la consciència captant-se a ella mateixa. Això és l’ésser és una passió inútil. La consciència és un recinte interior, la nostra subjectivitat que depèn dels altres, amb el “cogito” veig l’altre; “l’infern són els altres” dirà Sartre. Jo no sóc res, si els altres no em reconeixen com a bo, dolent, gelós. Així jo he de passar pel tribunal, per l’opinió, pel prejudici dels altres. Així també la consciència és un tendir, una intencionalitat cap als altres; o un buit que necessita de l’intersubjectivitat per omplir-se, per realitzar-se.
b) Ètica comunicativa: “speech act[3]”. Unitat 16 o la preocupació pel llenguatge:
Ens trobem davant un enunciat on fer i dir és el mateix, no és una proposició sinó un acte de parla; així quan penso i dic “jo sóc” es realitza l’afirmació de que jo sóc. Cada cop que ho pronuncio és fa cert.
Pregunta sobre el mètode: René Descartes revolució o estafa?
Ell mateix diu que no es tracta de canviar el món sinó de canviar-se a sí mateix. Descartes pretén repensar la filosofia des del seu propi fonament i no provocar un canvi social o un dubte escèptic.
2.4. Les tres substàncies.
Substància segons Descartes i aquesta tradició racionalista considera que és: “una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per a existir”.
El jo pensant
Dins la recerca del coneixement cert troba les idees[4]:
- Innates (Veritables); Raó; els exemples són A=A; A o no A. Jo penso, jo sóc.
Les idees tenen l’origen en el mateix enteniment, en la raó; això és sense experiència. Són idees innates els primers principis de l’enteniment, com el principi d’identitat o de contradicció, els conceptes matemàtics i algunes idees metafísiques, com la idea de causa i les de substància, entre les quals inclou la idea de Déu.
Actualment ja ningú parla d’idees innates però si existeixen teories innatistes per a parlar del llenguatge.
- Adventícies o adquirides; Experiència; La neu és blanca, L’aigua bull a 100º C.
Són idees i provenen de fora, de l’experiència.
- Factícies o Artificials; Imaginació; Els gnoms viuen al bosc. Idees que nosaltres inventem o fabriquem; per exemple el Centaure (home i cavall)
Déu
Són idees innates, alguna de metafísica com per exemple la causa, la substància i Déu. Sembla que aquesta és pot justificar via l’argumentació del nostre llibre de text, molt semblant a l’argument ontològic de Sant Anselm (Unitat 6; pàg. 131 )
Món
Hi ha com a dos moments a la segona meditació metafísica on es reconeix el cos, formant part d’aquesta substància (“res extensa”) i també el concepte de realitat finida i creada que té que veure amb l’extensió i amb una divisió de qualitats.
3. El procés deductiu cartesià.
Vist el mètode els passos del procés són:
1. Plantejament del dubte metòdic.
2. Descobriment del “cogito”; penso, aleshores existeixo.
3. Demostració de l’existència de Déu.
4. Garantia de la veracitat de les idees clares i distintes[5].
5. La certesa que l’essència de l’ànima, del jo, és el pensament, i l’essència del cos és l’extensió.
6. La certesa de l’existència de les coses materials.
4. La moral provisional, veure la tercera part del Discurs del mètode:
-Primera: s’exigeix el respecte de les lleis i els costums del seu país, i també la pràctica de la religió en què l’han educat tenint com a guia de conducta en les accions les persones de les persones més assenyades. Això recorda d’alguna manera la teoria aristotèlica del terme mitjà.
- Segona: prescriu actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho.
- Tercera: ordena practicar el control dels propis desigs abans que intentar imposar-los als altres.
Conclusions:
Tenir el cos o la matèria com a extensió vol dir que s’elimina les funcions o trets que percebem pels sentits, com el color, l’olor, etc. Els cossos queden reduïts d’aquesta manera a un esquema geomètric, a un conjunt de plans o superfícies corbes que enclouen i determinen un volum.
- Solipsisme (“solus ipse”). El meu jo,el meu cogito, només jo, només puc conèixer d’una forma clara i distinta el meu jo. Així em trobo jo sol, el meu pensament, sense poder ni afirmar ni negar els altres.
Bibliografia:
- AA. VV, Estudis Cartesians, Barcelonesa d’Edicions, Barcelona, 1996.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 5, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Descartes, René:
- Discurs del mètode, Edicions 62, Barcelona, 1996.
- Regles per a la direcció de l’enginy, Edicions 62, Barcelona, 1998.
- Meditacions metafìsiques, diverses edicions.
- Russell, Bertrand; Historia de la filosofia occidental. Vol. 2, Espasa-Calpe, Madrid, 1978.
[1] Axiomes: Proposició indiscutida que s’admet, sense demostració, com a punt de partença d’una ciència.
[2] Jean-Paul Sarte (1905-1980) és considerat un existencialista, Unitat 15.
[3] Acte de parla: El dir suposa el fet.
[4] Terme platònic; recordeu l’idealisme de Plató? Per aquest les idees són un món de realitats. Amb el francès la Idea són aquells continguts de la ment que es refereixen a les coses, hom pot traduir com imatges o representacions.
[5] Idees clares i distintes són: Idea clara s’imposa simplement amb la seva presència a una ment atenta. Idea distinta no pot ser confosa amb cap altra.
Curs 2008-2009, 2n de Batxillerat
“Història de la Filosofia”.
1. La teoria de René Descartes: Influències i racionalisme.
René Descartes (1596-1650) Filòsof i matemàtic francès. Autors racionalistes: Spinoza (1632-1677) i Leibniz (1646-1716). Racionalisme, Trets (Característiques):
a) Autosuficiència de la raó: La raó ens pot mostrar l’estructura i la naturalesa de la realitat. El que pertany a l’experiència, als sentits, queda en un segon pla
b) Sistema deductiu matemàtic: El model es basa en uns pocs axiomes[1]. Es busquen proposicions indubtables, com ho són les de la matemàtica.
2. El mètode.
Quatre regles del mètode:
1) La primera pauta inclou el dubte metòdic “no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho fos”, per tant hem d’entrar amb la relació amb els escèptics i el concepte de “epojé”. Els motius o les raons que ens porten a dubtar: dades sensorials, opinions relatives, acceptació de coneixements del clàssics i dels antics que possiblement són, o no, erronis.
2) La segona norma anàlisi (resolució o “resolitu” en diran els científics de l’època). Anàlisi: concepte que prové del grec, vol dir descompondre, divisió. El model de Descartes es matemàtic (ideal recordem Plató) i parla de parts simples, natures simples.
3) La tercera regla síntesi (deducció; també composició) provem, deduïm els elements que ja coneixem ordenant les part simples i fàcils, fins arribar a les més complexes.
4) La quarta regla enumeració o recompte de revisions acurades i sistemàtiques dels passos a seguir o seguits).
2.3. El dubte i la primera veritat.
Semblances i diferències amb l’escepticisme; Conceptes:
El dubte és: Universal, metòdic i teorètic.
- Universal: s’aplica a qualsevol proposició sobre la veritat de la qual sigui possible el dubte, això és abasta la sospita fins la tradició, la fe, etc. M’he pogut enganyar.
- Metòdic: com a mètode és una etapa preliminar en la recerca de la certesa. Actua de forma ordenada i sistemàtica, pas a pas; inicialment amb prevenció i precaució; i seguint el model escèptic de suspensió del judici “epokhé”.
Semblances i diferències amb el mètode escèptic:
a) Semblances: Suspensió o abstenció del judici. Diferents nivells d’interrogació: “no ho sé” i “no ho sé segur”.
b) Diferències: Cal cercar un primer principi, un principi modèlic. El meu Jo, el cogito.
Amb l’escepticisme hi ha diversos nivells o graus desconfiança:
* Epistemològic, cap al coneixement. * Religiós o agnòstic. * Ètic o de comportament.
El francès vol superar el dubte i arribar a un primer principi, un axioma.
- Teorètic: No afecta a la conducta, hem de comportar-nos d’acord a la moral provisional cartesiana. Discurs del mètode, 3a part (pàg. 190). Desconfiem per cercar o fonamentar la nostra raó; queden fora els elements socials, morals i polítics.
Els motius del dubte són fonamentalment quatre:
1.-Dubte dels sentits: Incertesa de les dades sensorials, aquestes ens enganyen. Veiem miratges, ens expliquen coses contradictòries. Per tant no podem fiar-nos-en. No ens donen una informació clara i distinta. Literàriament és el Quixot (I, 8). La incertesa o la falta de seguretat de les dades sensorials. Estableix una possible relació amb la teoria platònica; on la font del coneixement segur no poden ser els sentits. (En aquest apartat també podem ajudar-nos del exemple del text i de la classe de que la Terra era immòbil i centre del Univers; diguem-ne com una prova que els sentits ens enganyen).
2.-Dubte del món extern: Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília (tornem al tema de Calderón: “la vida es sueño) , per tant no podem estar gaire segurs de l’existència real del món extern. Els meus pensaments podrien se il·lusions. La dificultat per a destriar el somni de la vigília. (Aquí podríem jugar fort el tema de la literatura: La vida es sueño y El don Quijote de la Mancha (I, 7 i 8; fins i tot filant prim aquests exemples son manies del professor, doncs més encara. Relació filosofia i literatura, etc.).
3.-Errades del raonament: De vegades, ens confonem fins i tot en el càlcul matemàtic. Per tant no podem afirmar que el nostre coneixement està ben fonamentat. Podem equivocar-nos quan reflexionem, per tant el propi raonament ha de ser posat en dubte. Les errades del raonament: Contra la fonamentació del mètode escolàstic, ens podríem ajudar del sil·logisme aristotèlic i com la conclusió no afegeix res a les dues premisses. Aquest poder deductiu, discursiu s’ha fet fosc, confús i no gens clar.
4.-Hipòtesi del geni maligne: “Geni maligne” és una invenció de Descartes que apareix en les Meditacions Metafísiques. Vindria a ser una mena de follet enganyador que ens fa creure que és veritat allò que no és veritat. És una hipòtesi prou agosarada per l’època perquè, en el fons, el que significa és que (potser) el món no sigui la creació d’un déu de bondat sinó d’un poderós monstre dolent.
Podria haver-hi algun geni dolent que m’enganyés i que em fes creure que el que jo conec és real sense que necessàriament ho sigui. Per tant em resulta necessari dubtar. La hipòtesi del geni maligne: Aquesta hipòtesi fa que el dubte sigui universal. Una espècie, una mena de mag enganyador, burleta, astut, etc... ens pot fer dubtar fins i tot de les veritats matemàtiques (un problema serà entendre aquest geni, com a Déu).
Descartes vol arribar a una primera veritat que pugues superar del dubte. Necessita quelcom que sigui evident per sí mateix, independentment de tota tradició o autoritat. La superació del dubte només pot fer-se d’una manera ordenada, pas per pas. Per això el descobriment de la primera veritat (cogito) només pot néixer de l’aplicació de regles metòdiques.
- Relació amb el “Si fallor sum” de Sant Agustí ( segle V d. de C). Si m’erro sóc; així parlarà Descartes de “Cogito, ergo sum” (Penso, aleshores existeixo). Es tracta de la primera veritat, on per al francès, llibre de text:
1) Un jo diferenciat del cos.
2) Principi modèlic.
L’afirmació "Cogito ergo sum" té tres característiques bàsiques:
1.-És una intuïció immediata: La intuïció de la ment, no és el producte de cap raonament. El raonament seria: tot el que pensa existeix, jo penso, per tant, jo existeixo. Tothom que pensa existeix. Però el descobriment del Cogito constitueix una evidència immediata: intueixo immediatament la impossibilitat de pensar sense existir. O, dit d’una altra manera, m’adono sense cap dificultat que pensar és la meva forma de ser.
2.-És una idea clara i distinta: Per Descartes quan una cosa és “clara i distinta”, vol dir veritat. Clara significa que apareix a la meva intel·ligència sense obscuritat; i distinta significa que és una intuïció simple, elemental, diferent de qualsevol altre,.. etc. Quelcom “clar i distint” mai no pot ser confós amb res i es percep amb total evidència.
3.-És una veritat immutable: És eterna, que es dóna sempre i a tot arreu, té un valor universal en tots els homes i en tot arreu. Tots els homes pensen. [per pensar que hom no pensa... cal pensar] Sobre aquesta veritat es fonamenta tot l’edifici del saber.
Interpretacions del “cogito”
a) Jean Paul Sartre[2] “Cogito”:
Al text, inicialment una conferència pronunciada al fi de la segona guerra mundial: “L’existencialisme és un humanisme” el francès considera que la nostra subjectivitat és l’única realitat. El jo, l’ego, el cogito, es trobarà sol i serà l’única veritat, això és la consciència captant-se a ella mateixa. Això és l’ésser és una passió inútil. La consciència és un recinte interior, la nostra subjectivitat que depèn dels altres, amb el “cogito” veig l’altre; “l’infern són els altres” dirà Sartre. Jo no sóc res, si els altres no em reconeixen com a bo, dolent, gelós. Així jo he de passar pel tribunal, per l’opinió, pel prejudici dels altres. Així també la consciència és un tendir, una intencionalitat cap als altres; o un buit que necessita de l’intersubjectivitat per omplir-se, per realitzar-se.
b) Ètica comunicativa: “speech act[3]”. Unitat 16 o la preocupació pel llenguatge:
Ens trobem davant un enunciat on fer i dir és el mateix, no és una proposició sinó un acte de parla; així quan penso i dic “jo sóc” es realitza l’afirmació de que jo sóc. Cada cop que ho pronuncio és fa cert.
Pregunta sobre el mètode: René Descartes revolució o estafa?
Ell mateix diu que no es tracta de canviar el món sinó de canviar-se a sí mateix. Descartes pretén repensar la filosofia des del seu propi fonament i no provocar un canvi social o un dubte escèptic.
2.4. Les tres substàncies.
Substància segons Descartes i aquesta tradició racionalista considera que és: “una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per a existir”.
El jo pensant
Dins la recerca del coneixement cert troba les idees[4]:
- Innates (Veritables); Raó; els exemples són A=A; A o no A. Jo penso, jo sóc.
Les idees tenen l’origen en el mateix enteniment, en la raó; això és sense experiència. Són idees innates els primers principis de l’enteniment, com el principi d’identitat o de contradicció, els conceptes matemàtics i algunes idees metafísiques, com la idea de causa i les de substància, entre les quals inclou la idea de Déu.
Actualment ja ningú parla d’idees innates però si existeixen teories innatistes per a parlar del llenguatge.
- Adventícies o adquirides; Experiència; La neu és blanca, L’aigua bull a 100º C.
Són idees i provenen de fora, de l’experiència.
- Factícies o Artificials; Imaginació; Els gnoms viuen al bosc. Idees que nosaltres inventem o fabriquem; per exemple el Centaure (home i cavall)
Déu
Són idees innates, alguna de metafísica com per exemple la causa, la substància i Déu. Sembla que aquesta és pot justificar via l’argumentació del nostre llibre de text, molt semblant a l’argument ontològic de Sant Anselm (Unitat 6; pàg. 131 )
Món
Hi ha com a dos moments a la segona meditació metafísica on es reconeix el cos, formant part d’aquesta substància (“res extensa”) i també el concepte de realitat finida i creada que té que veure amb l’extensió i amb una divisió de qualitats.
3. El procés deductiu cartesià.
Vist el mètode els passos del procés són:
1. Plantejament del dubte metòdic.
2. Descobriment del “cogito”; penso, aleshores existeixo.
3. Demostració de l’existència de Déu.
4. Garantia de la veracitat de les idees clares i distintes[5].
5. La certesa que l’essència de l’ànima, del jo, és el pensament, i l’essència del cos és l’extensió.
6. La certesa de l’existència de les coses materials.
4. La moral provisional, veure la tercera part del Discurs del mètode:
-Primera: s’exigeix el respecte de les lleis i els costums del seu país, i també la pràctica de la religió en què l’han educat tenint com a guia de conducta en les accions les persones de les persones més assenyades. Això recorda d’alguna manera la teoria aristotèlica del terme mitjà.
- Segona: prescriu actuar de manera decidida un cop presa la determinació de fer-ho.
- Tercera: ordena practicar el control dels propis desigs abans que intentar imposar-los als altres.
Conclusions:
Tenir el cos o la matèria com a extensió vol dir que s’elimina les funcions o trets que percebem pels sentits, com el color, l’olor, etc. Els cossos queden reduïts d’aquesta manera a un esquema geomètric, a un conjunt de plans o superfícies corbes que enclouen i determinen un volum.
- Solipsisme (“solus ipse”). El meu jo,el meu cogito, només jo, només puc conèixer d’una forma clara i distinta el meu jo. Així em trobo jo sol, el meu pensament, sense poder ni afirmar ni negar els altres.
Bibliografia:
- AA. VV, Estudis Cartesians, Barcelonesa d’Edicions, Barcelona, 1996.
- Castiñeira, A. i altres: Breu historia de la filosofia, Columna, Barcelona, 1987
- Copleston, Frederick; Historia de la filosofia. Vol. 5, Ariel Filosofia, Barcelona, 1993
- Descartes, René:
- Discurs del mètode, Edicions 62, Barcelona, 1996.
- Regles per a la direcció de l’enginy, Edicions 62, Barcelona, 1998.
- Meditacions metafìsiques, diverses edicions.
- Russell, Bertrand; Historia de la filosofia occidental. Vol. 2, Espasa-Calpe, Madrid, 1978.
[1] Axiomes: Proposició indiscutida que s’admet, sense demostració, com a punt de partença d’una ciència.
[2] Jean-Paul Sarte (1905-1980) és considerat un existencialista, Unitat 15.
[3] Acte de parla: El dir suposa el fet.
[4] Terme platònic; recordeu l’idealisme de Plató? Per aquest les idees són un món de realitats. Amb el francès la Idea són aquells continguts de la ment que es refereixen a les coses, hom pot traduir com imatges o representacions.
[5] Idees clares i distintes són: Idea clara s’imposa simplement amb la seva presència a una ment atenta. Idea distinta no pot ser confosa amb cap altra.
Comentaris